L’Iran viu l’aniversari de la revolució en plena tensió social
Les protestes marquen l’inici de la commemoració de la caiguda del xa el 1979
Shiraz (Iran)L’Iran inaugura aquest diumenge les celebracions de l’any del 40è aniversari de la revolució del 1979, que va enderrocar el xa Mohammad Reza Pahlavi i va donar lloc al règim dels aiatol·làs. El país està immers en una forta tensió social que va esclatar amb les protestes antigovernamentals de fa menys d’un mes.
“Més que celebrar-ho, hauríem d’anar tots al cementiri”, diu la Sheyma, de 28 anys, que viu a Qum, una de les ciutats sagrades i més religioses del país. Aquesta graduada en empresarials, que està millorant l’anglès per poder fer un doctorat a l’estranger, és contundent: “Amb el xa potser hi havia corrupció, però teníem més llibertat; ara tenim la mateixa corrupció i estem pitjor. Amb la revolució vam passar d’una dictadura laica a una dictadura religiosa”.
Molts joves del país hi estan d’acord. “És per això que ha aparegut el moviment «Noies de l’avinguda Enghelab»”, explica la Mahsa, de 20 anys i que ha començat a estudiar infermeria a la seva ciutat, Shiraz. És el moviment que va iniciar a finals de l’any passat l’activista Vida Movahed, que es va treure el vel a l’avinguda Enghelab ( revolució, en persa) de Teheran i el va onejar com una bandera en senyal de protesta per la imposició del vel (o xador) a les dones des de l’arribada de Khomeini al poder. “L’ús del vel hauria de ser voluntari, no obligatori”, considera la Mahsa, que es declara agnòstica.
Però entre els opositors al govern també hi ha creients. A Isfahan, les germanes Parisa i Sapideh Kavoosi, de 18 i 23 anys, són ben religioses: porten el vel sense mostrar cap rastre dels seus cabells i resen cada dia. Si poden, les tres vegades que marca el xiisme duodecimam, la religió d’estat a l’Iran. “El problema no és la religió, és l’autoritarisme, la pobresa, la desigualtat... tot això és política, no religió”, afirma la Sapideh. És per tots aquests problemes que la seva família està ultimant els papers per traslladar-se a Alemanya. “Podré estudiar medicina en una bona universitat i trobar feina”, diu la Parisa: “I la meva germana estudiarà art i viurà en un bon país”.
A la mesquita del Hakim, a la mateixa ciutat d’Isfahan, el Mohamed, de 26 anys, té una opinió diametralment diferent sobre la separació entre política i religió: “Per a mi la política és religió i la religió és política”, afirma. “Pensa-hi: la religió conté les ensenyances sobre el que és bo i el que és dolent. Com t’has de comportar i com no. Aprens el que és millor per a tu i per als qui t’envolten”. El Mohamed fa vuit anys que estudia teologia, i n’hi falten només dos per convertir-se en mul·là (erudit islàmic). Per a ell “la Revolució Islàmica va suposar acabar amb la immoralitat i els excessos d’un xa que només seguia els dictats d’Amèrica, i poder remodelar el país amb els preceptes islàmics i ser sobirans”.
El clergat es va imposar
Farhad Hanifnejad, de 86 anys, era tinent coronel de l’exèrcit del xa durant la revolució: “Vaig viure la revolució amb escepticisme, la veritat. Entenia per què la gent protestava, però no estava gaire convençut que allò portaria cap millora. Amb les revolucions sempre passa el mateix: hi ha molts elements diferents que la promouen, però al final només en pot quedar un. I aquest va ser el clergat”. Retirat dos anys després de la caiguda del xa per iniciativa pròpia, assegura que mai va rebre ordres de disparar contra els manifestants, “només controlar que no es produïssin actes violents”.
El tinent coronel flirtejava amb la ideologia comunista en aquella època: “No t’ha d’estranyar, hi havia molts comunistes a l’Iran, sí, i a l’exèrcit també. El problema no era ser comunista, el problema era criticar el xa. Aleshores sí que corries el perill de ser executat”. Creu que la relació del xa amb els Estats Units va ser un dels detonants de les protestes: “L’Iran feia molts anys que ajudava econòmicament els Estats Units, que estaven ficats en la Guerra del Vietnam, i també pràcticament els regalava el petroli. Això va fer que els comunistes i antiimperialistes també es posessin en contra del xa”.
El seu gendre, Amin Ghorbani, que a l’època dirigia una empresa metal·lúrgica, diu: “Moltes vegades tancava perquè els meus treballadors i jo ens uníssim a les protestes: hi havia islamistes, comunistes, marxistes, antiimperialistes i socialistes liberals com jo”. Un cop instaurada la República Islàmica, veient que l’economia decauria, va vendre l’empresa i se’n va anar a treballar a l’Àfrica fins l’any passat, que es va jubilar. “És molt important que entenguis que, al contrari del que s’explica, no va ser una revolució islàmica. Tampoc hi havia càntics antiamericans: tot això va venir després, amb Khomeini”, afirma. [Els noms són ficticis per protegir la identitat dels entrevistats.]
