PRÒXIM ORIENT

L’Iran, entre el moderat Rouhani i el sector dur

El president intenta mantenir l’equilibri al país en el primer any del seu mandat

Fa exactament un any els iranians van canviar el rumb del seu país. Després de dos mandats consecutius del dirigent ultraconservador Mahmud Ahmadinejad, el mul·là moderat Hassan Rouhani s’alçava vencedor a les eleccions i desfermava un estat d’eufòria general que evidenciava la set de canvi que es viu a l’Iran.

Anys de polítiques errònies en matèria econòmica, de confrontació amb Occident, de lleis repressives en l’àmbit social, especialment restrictives amb les dones, havien immers el país en un aïllament internacional i un retrocés de nefastes conseqüències. Quan es compleix un any dels comicis, el nou govern de Rouhani manté amb el Majles (Parlament iranià) una sistemàtica lluita dialèctica per defensar les seves polítiques sobre temes de gran transcendència -que van ser determinants durant la campanya per atreure el vot jove i femení- com la llibertat d’expressió, el lliure accés a les xarxes socials, els drets de la dona i la normalització de les relacions internacionals.

Però les crítiques a les polítiques que representa el nou president no només provenen de la línia més dura de la cambra, els anomenats principalistes, sinó també del sector més conservador del poder clerical, que el reprova.El popular aiatol·là Mohammad-Taghi Mesbah Yazi ha recriminat a Rouhani que advoqui perquè el govern no interfereixi en les qüestions religioses dels ciutadans. L’ha acusat públicament “d’allunyar-se del camí” marcat per l’aiatol·là Ruholla Khomeini, i ha posat en dubte les seves credencials religioses.

Així, les dificultats del nou govern per portar a la pràctica el seu programa electoral es deuen al fet que en molts temes cabdals, com l’accés a les xarxes o l’alliberament de presos polítics, és el poder judicial qui té l’última paraula. A més, qualsevol modificació de la legislació vigent ha de passar pel Parlament, on les forces conservadores encara mantenen una clara majoria.

Mohammad Sadeghie, periodista del diari Etemad i excol·laborador de la publicació mensual Aein, clausurada pel règim de l’expresident Mahmud Ahmadinejad fa quatre anys, assegura que, malgrat tot, “les coses estan canviant, la gent sent que el sistema és menys opressiu”.

Sadeghie sosté que els que critiquen Rouhani són els mateixos que van tirar-li una sabata a l’aeroport quan tornava de l’assemblea de les Nacions Unides, on va pronunciar un discurs conciliador i amistós, als antípodes de la línia radical del seu antecessor. “Són pocs, però fan molt de soroll”. I és que el sentiment més estès entre els iranians és un clar anhel cap a una normalització de les relacions amb la resta del món.

En declaracions a la web Al-Monitor, un activista reformista iranià assenyalava, però, que malgrat les crítiques, Rouhani compta amb el suport del líder suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei, que té l’última paraula sobre totes les matèries. “Khamenei és conscient de la necessitat de trobar solucions a la crisi econòmica i a la política exterior”, assegurava. De fet, les negociacions sobre el programa nuclear que l’Iran està portant a terme des del novembre amb el G5+1 (els EUA, Xina, França, Rússia i el Regne Unit, més Alemanya) són, sense cap mena de dubte, la fita més important que pot presentar fins ara aquest govern.

Una ruptura sense retorn de les negociacions soterraria les esperances que els iranians han dipositat en el nou mandatari per connectar el país amb l’exterior i, sobretot, per aixecar l’economia, asfixiada a causa de les sancions internacionals. Tot i que es percep un clamor unànime en la major part de la població per avançar cap a un sistema polític menys opressiu, el que més preocupa els iranians és la malmesa economia.

La inflació supera el 30%, segons dades del Banc Central, i les arques del règim tenen més de 3.100 milions d’euros retinguts a l’exterior en forma d’ingressos per la venda de petroli, que entraran progressivament al país un cop segellat l’acord. Ningú perdonaria a Rouhani un fracàs en les negociacions nuclears.

Les dones, l’assignatura pendent

Una altra de les grans assignatures pendents que té el govern de Teheran són els drets de les dones. El president ha emfatitzat moltes vegades la seva voluntat de potenciar el rol de la dona fora de l’àmbit domèstic. Una demostració d’aquesta declaració d’intencions de Rouhani ha estat el nomenament de dues dones sunnites com a governadores de la desafavorida i conservadora província de Sistan-Balutxistan, al sud del país.

Però, mentre Rouhani emet missatges a favor de l’emancipació femenina, l’aiatol·là Khamenei assegurava fa uns dies que el paper més important que correspon a la dona és tenir cura de la família, i considerava que l’atur femení no és una preocupació prioritària. Des de fa uns anys, però, el nombre d’iranianes que tenen estudis superiors ha crescut exponencialment i ara mateix ja representen un 60% dels estudiants universitaris.

No obstant això, es tracta d’una preparació que no es tradueix en oportunitats laborals. A més, moltes dones renuncien a la maternitat per poder continuar la seva carrera professional, una tendència que fa un mes va portar el Parlament a aprovar per la via d’urgència mesures per fomentar la natalitat, com ara la prohibició de la vasectomia i de l’avortament.

Són molts els reptes que el govern de Rouhani té a l’horitzó, si bé existeix la percepció general que mai, des de l’any 1979, l’Iran havia donat signes tan clars de voluntat d’obertura i de reconciliació amb Occident.