DRETS HUMANS

L’ablació en territori catòlic

Les dones d’una comunitat indígena de Colòmbia lluiten per acabar amb la mutilació genital

Per anar de casa de Francy Siagama a un centre de salut cal caminar una hora entre sendes plenes de vegetació i creuar a peu el cabalós riu San Juan. Després s’ha de fer una altra hora amb mototaxi. Té sort, hi ha llogarets indígenes en què han de caminar sis hores fins a arribar al caminal de terra per on passa el transport públic cap a Pueblo Rico, municipi on la serralada occidental colombiana comença a relliscar cap a l’oceà Pacífic. Davant l’absència d’infraestructura de salut en les regions indígenes, Francy Siagama s’encarrega de recórrer a peu els pobles veïns per vacunar els nens i subministrar a les llevadores i metges tradicionals els estris que arriben esporàdicament del govern o les ONG. Té 17 anys i els mateixos foscos ulls asiàtics i galtes de pa de pessic que caracteritzen la gent embera, la tercera ètnia més nombrosa de Colòmbia, amb 250.000 persones. Però Francy Siagama és una excepció entre les dones embera, ja que va estudiar a la ciutat per ser auxiliar d’infermeria i guanya un sou.

Siagama va descobrir el clítoris com gairebé qualsevol dona, per casualitat. No apareix als llibres escolars ni en molts manuals de salut reproductiva. Quan li va preguntar a la seva mare per què ella no en tenia, li va caure el pes de la tradició. Ho anomenen curació i durant segles han construït una sèrie de mites entorn de la seva necessitat. En parlar amb altres dones embera expliquen que si no s’extirpa el clítoris a les nenes els pot créixer tant com un penis, canviaran sovint de parella sexual o seran lesbianes. “Per evitar-ho”, l’àvia o la llevadora estiren la nena sobre una tovallola pocs dies després de néixer i amb un ganivet afilat o una fulla d’afaitar arrenquen d’arrel el clítoris. Sense anestèsia, sense antibiòtics i sense record.

L’ablació embera no és gaire diferent de la que fan a l’Àfrica o el Sud-est Asiàtic. A cada lloc varia en profunditat, però l’ablació és qualsevol extirpació, total o parcial, dels genitals femenins sense prescripció mèdica. Segons els càlculs del Fons de les Nacions Unides per a la Població (UNFPA), 200 milions de dones de 30 països viuen amb els genitals mutilats. La meitat són d’Indonèsia, Egipte i Etiòpia. Els altres cents milions es reparteixen en una trentena de països de l’Àfrica, el Pròxim Orient i l’Àsia. Alguns immigrants també s’han emportat la pràctica a la maleta. A Terol, el 2011, es va condemnar a presó un matrimoni gambià que va mutilar la seva filla.

Aquell mateix any, en els informes de l’ONU, el mapa de la mutilació genital femenina es va estendre per primer cop a l’Amèrica Llatina. Colòmbia, un país catòlic i amb cultures originàries sense cap contacte amb l’islam, va aparèixer tenyida de vermell.

Un punt d’inflexió

L’ablació a Colòmbia va sortir de la intimitat el 2007, amb la mort d’una nounada embera que va arribar a l’hospital amb una severa infecció. No era el primer cas, però les denúncies no havien transcendit. Des del 2009, el Consell Regional Indígena de Risaralda prohibeix l’exercici a les llevadores que la practiquin i sanciona els pares que ho permetin.

Tot i això, com assenyala Dana Baró, consultora sobre gènere, drets i interculturalitat de la delegació colombiana de l’UNFPA: “L’abandó d’aquesta pràctica és un procés que costarà molts anys, generacions”. Segons un càlcul fet pels mateixos embera, encara es realitza la mutilació genital en dues de cada cinc nenes que neixen.

“Hi ha tradicions ancestrals que són violentes i perjudicials, però només comencen a canviar quan les mateixes dones són conscients que aquests costums les reprimeixen i que modificar-les no et fa menys indígena”, apunta l’antropòloga Vivian Martínez, des del seu despatx universitari a la ciutat de Bogotà.

Davant d’això, dones com Francy Siagama recorren les comunitats embera conscienciant les llevadores. Carrega a sobre la seva filla, que encara pren el pit, i explica en un castellà precari: “És molt lleig tallar el clítoris, és part de la persona, és tallar la meitat de la vagina”. Ha reunit diverses llevadores i els explica algunes de les conseqüències de tallar els genitals a les dones: “El nostre cos no pot quedar-se a la meitat. Als homes només els tallem el melic, per això l’home sí que sent plaer fent l’amor, però la dona no, no sent res”, els diu sense deixar d’atendre la seva filla.

Aquesta nena sí que conserva el clítoris i la seva mare sap que quan sigui gran haurà d’aguantar l’escrutini de la comunitat, demostrar que pot gaudir del sexe i ser fidel. Això no s’exigeix als homes, de qui les embera expliquen un reguitzell d’infidelitats i problemes d’alcoholisme.

Un dia per acabar amb una pràctica inhumana

Des del 2012 l’ONU fixa el 6 de febrer com el Dia Contra la Mutilació Genital Femenina, una pràctica que s’empara en la tradició i els costums tot i que no hi ha cap religió que la consagri. Malgrat tot, bona part de l’Àfrica subsahariana i alguns països del Sud-est Asiàtic extirpen el clítoris de les nenes, que queden així exposades a riscos en el part i a una sexualitat sense plaer. La pràctica s’ha estès per altres parts del món a causa de la migració, que, malgrat els riscos i campanyes, manté aquesta violació contra els drets de les dones.