PeriodistaEl pressupost comunitari ha estat, els últims anys, un autèntic exercici de cinisme. La Unió Europea s’ha anat ampliant a nous estats membres amb un nivell de renda cada cop més inferior a la mitjana comunitària mentre els socis que els acollien anaven retallant la seva aportació als comptes d’on havien de sortir els fons que ajudarien a modernitzar i a créixer els nous companys de viatge. Aquest límit innegociable per a moltes capitals, que fixa les aportacions de cada estat al pressupost comunitari al voltant de l’1 % del seu PIB, és incompatible amb els discursos polítics i les responsabilitats que, després, es demanen a la Unió.
Els últims anys el poder de decisió s’ha desplaçat cada cop més a Brussel·les. En cada crisi, de la financera a la dels refugiats, s’ha mirat cap a la UE. El president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, ha plantejat últimament la necessitat de disposar de partides socials per harmonitzar les condicions d’acollida i atenció als refugiats en cada estat membre, crear un salari mínim europeu i una autoritat social europea. A més, vint-i-cinc països de la Unió han volgut posar en marxa també la cooperació en Defensa.
Si a tot això hi sumem els estralls econòmics i socials de la crisi financera dels últims anys, l’augment de les desigualtats i la necessitat de tenir en compte també l’atur com un indicador de referència a la Unió, els Vint-i-set hauran de començar a fer coincidir discursos, polítiques i pressupost.
El comissari europeu de pressupostos, l’alemany Günther Oettinger, va assegurar dimecres que la sortida del Regne Unit obligarà la resta d’estats membres a augmentar, d’entrada, la seva aportació al pressupost comunitari. La discussió serà llarga, però alguns governs ja han advertit que no estan disposats a pagar més. El nou executiu austríac, de coalició amb l’extrema dreta, ha sigut un dels primers a protestar, i experts europeus adverteixen que enmig d’aquest clima d’euroescepticisme reclamar més diners per a Brussel·les pot ser força impopular. El populisme tornarà a funcionar com a espantall i els estats membres s’hi amagaran al darrere.
Molta feina i poc pressupost
Altre cop, el debat serà com fer més amb menys diners. Oettinger creu que seria suficient superar el sostre de l’1% del PIB. Arribar, per exemple, a l’1,2%, un sostre que ja es reclamava -sense sort- a Brussel·les a finals del 1990 (per al pressupost comunitari del 2000 al 2007), per a una Unió Europea que, aleshores, només tenia 15 membres i havia de finançar la gran ampliació a l’Est. Avui aquest 1,2% és la petició de màxims per obrir la negociació.
Les retallades previstes ja apunten cap als fons estructurals i les subvencions agrícoles, dos capítols que afavoreixen, sobretot, els estats amb una renda més baixa.
La Unió Europea va enrere. Les ambicions polítiques no coincideixen amb les institucionals. Cada nou pas que s’ha fet en els últims anys, cada nova integració a la zona euro, ha quedat sota control dels estats membres. No hi pot haver polítiques comunitàries sense pressupost comunitari. Hi haurà més intergovernamentalitat.
