“L’esclavitud existeix i no només és física, també és a la ment”

Eshan Ullah Kahn porta tota la vida alliberant esclaus i lluitant contra el treball forçat i infantil

El pakistanès Eshan Ullah Kahn fa 20 anys que està asilat a Suècia i molts més que denuncia un greu problema del seu país i del món sencer: l’esclavitud infantil. De visita a Barcelona, explica la seva història amb un somriure, tot i que el seu activisme en favor de la infància l’hagi portat a patir presó, tortura i exili.

El primer contacte d’Ullah Kahn amb l’esclavitud va ser als carrers de Lahore, a l’est del Pakistan, un dia del 1967. Dret al mig del carrer, Ullah Kahn es va trobar un home d’uns vuitanta anys. Quan se li va acostar per preguntar-li si necessitava ajut per travessar el carrer, l’home va esclatar a plorar. L’ancià va explicar-li que estava desesperat, que l’havien portat d’una altra ciutat com a esclau i que no coneixia gaire la llengua de la zona. Necessitava ajuda: ell i les seves filles treballaven per a l’amo d’una fàbrica de maons que tenia segrestada una de les filles i la violava.

“Va ser la primera vegada que vaig descobrir com estaven vivint els treballadors de les fàbriques de totxos -explica Ullah Kahn-. Com tants altres, fins aquell moment tenia una bena als ulls. Durant centenars d’anys ningú havia escoltat aquesta gent”.

L’home, com la majoria d’esclaus al Pakistan, a l’Índia o a Bangladesh, era dàlit. Un intocable. “En temps dels anglesos alguns dàlits van convertir-se en musulmans o en cristians. Però el seu estatus dins la societat no va canviar. Van seguir sent marginats”, diu l’activista. Tot i això, Ullah Kahn va decidir ajudar-lo i amb l’ajuda d’uns companys van aconseguir alliberar la família.

Després d’aquesta experiència, Ullah Kahn, periodista de professió, va començar a investigar més a fons l’esclavitud al seu país i va descobrir centenars de casos més. “Hi havia persones que estaven encadenades, que rebien pallisses, que els mataven... Patien tot tipus de tortures”, explica. Tot un sistema emparat per l’estat i les classes dirigents per perpetuar la societat de castes i tot un sistema econòmic. “Els esclaus treballen en totes les principals indústries del país: el sucre, les catifes, la roba, la mineria...”, explica.

El sistema funcionava així: les famílies contreien deutes amb els amos de les fàbriques quan no podien treballar o tenien necessitats; llavors aquests els obligaven a treballar sense cobrar o guanyant poc per tornar el préstec i els aplicaven interessos molt elevats, i, finalment, si un membre de la família moria, el deute passava a la generació següent. “És el que, en la nostra llengua, anomenem peshgui : el deute dels esclaus”, diu Ullah Kahn.

Els mateixos esclaus, explica l’activista, no eren conscients de la seva condició. “S’anomenaven a si mateixos «treballadors tradicionals» i no consideraven que tinguessin dret a cap opinió”, diu. Va ser llavors que va decidir començar a organitzar els esclaus, a convocar manifestacions, a educar-los... Calia que els mateixos dàlits desitgessin ser lliures i ho veiessin possible. “L’esclavitud existeix i no és només una cosa física. L’esclavitud és a la ment. Si no n’ets conscient, si estàs ple de por, llavors mai seràs lliure. Fins i tot si t’alliberes”, assegura.

El paper de les multinacionals

Gràcies a la feina d’Ullah Kahn i d’altres activistes, el Pakistan va aprovar als anys 90 una sèrie de lleis en contra de l’esclavitud. Ell, però, assegura que aquestes pràctiques encara existeixen i que els governs i multinacionals occidentals en són còmplices. “Empreses com Inditex compren cuir a factories que funcionen amb mà d’obra esclava”, assegura, i afegeix que, en molts casos, aquestes fàbriques utilitzen nens esclaus. “Els nens són nens. És igual si són europeus o pakistanesos. Tots han de tenir els mateixos drets”, afirma. “El meu missatge és que si l’esclavitud és il·legal, també ho haurien de ser els productes que se’n deriven”, afirma.

Iqbal Masih, un heroi de 12 anys

La història d’Eshan Ullah Kahn està íntimament lligada a la d’un nen esclau: Iqbal Masih. L’activista el va conèixer l’any 1992: “Ell treballava en una fàbrica de catifes i va sentir que veníem al seu poble a parlar de la nostra proposta de llei per abolir l’esclavitud. Aquell dia Iqbal no va anar a treballar. No va fugir, perquè qui fuig d’alguna cosa no pot ser lliure. Va decidir deixar-ho tot i dedicar-se a ajudar altres treballadors, nens com ell”.

Des de llavors, Iqbal, que tenia 10 anys, va involucrar-se totalment en la lluita contra l’esclavitud fins a esdevenir tot un símbol del moviment. Al crit de “Som lliures!”, Iqbal va dirigir manifestacions, va fer discursos i, fins i tot, va viatjar als Estats Units per donar conferències i rebre premis. L’any 1995, de tornada al Pakistan, va ser assassinat. Tenia 12 anys. “El va matar la màfia de les catifes”, diu Ullah Kahn. Es calcula que al món hi ha 27 milions de nens esclaus. Iqbal n’era un.

Més continguts de