L’excepció polonesa
La Comissió Europea ha premut l’anomenat botó nuclear de les amenaces comunitàries: demana sancionar Polònia amb la retirada del seu dret de vot al Consell de Ministres i de possibles ajudes financeres de la UE. Després de dos anys d’advertiments i picabaralles polítiques amb Varsòvia, l’executiu de Jean-Claude Juncker ha optat per la pressió definitiva. Ni feblesa, ni connivència amb un govern populista i xenòfob que ha convertit l’alumne model de la integració europea en un desafiament polític que “viola de manera greu i persistent” els valors de la UE.
Polònia ha quedat assenyalada. Hongria, la seva aliada al Consell, ja va deixar clar fa temps que no avalarà mai unes sancions que s’haurien d’aprovar per unanimitat. És la primera vegada en la seva història que la Comissió Europea activa el mecanisme per castigar d’aquesta manera un estat membre. El precedent ja és sobre la taula i servirà d’avís per a qualsevol altre govern amb temptacions autocràtiques. Per això, a Romania l’oposició política ja ha advertit que si el govern tira endavant la reforma del sistema judicial que té prevista, Bucarest s’arrisca a convertir-se en el pròxim objectiu de l’amenaça comunitària. El missatge polític que pretenia Brussel·les funciona. Una vegada més, però, ho fa de manera selectiva.
Les institucions europees carreguen contra Polònia la mateixa setmana que han rebut el nou primer ministre austríac, Sebastian Kurz, que acaba de formar govern amb una extrema dreta xenòfoba i neonazi, i de qui no han dubtat, per un moment, de les seves credencials europeistes -malgrat el discurs antiimmigració mantingut durant tota la campanya.
Brussel·les vol sancionar Polònia per unes violacions de drets que Hongria comet des de fa anys. De fet, el lideratge polític de Viktor Orbán ha guiat el partit Llei i Justícia (PiS) de Jaroslaw Kaczynski. “Avui a Budapest, demà a Varsòvia”, cridava l’extrema dreta polonesa la primavera del 2014, quan va celebrar al carrer l’aclaparadora reelecció d’Orbán. Hongria confirma avui que l’acció de Brussel·les contra Polònia és, sobretot, una excepció. El primer ministre hongarès ha construït una xarxa d’oligarques fidels que alimenta un règim clientelar de concentració de poder, ha prohibit ONGs, ha perseguit opositors i mitjans de comunicació, s’ha fet una Constitució a mida i ha reformat el sistema judicial i la llei electoral a favor seu.
Els líders del Partit Popular Europeu
“Qui són els grans líders del Partit Popular Europeu avui?”, pregunta retòricament un politòleg alemany. “Merkel, Rajoy i Orbán”, es respon. Són els tres governs conservadors amb més pes demogràfic a la UE. El PiS, en canvi, té com a gran aliat europeu els conservadors britànics de Theresa May, amb mig peu fora de la Unió pel Brexit. Castigar Varsòvia és més fàcil per a Merkel -o per a Juncker, un altre líder del PPE- que no pas sancionar un Orbán desafiant amb el poder comunitari, o cridar a l’ordre un Mariano Rajoy que fa política a través del poder judicial. Polònia no és l’únic país que viola drets fonamentals a la Unió. “Però ningú vol estigmatitzar el veí, per evitar que algun dia l’estigmatitzin a ell”, reconeixia fa temps un eurodiputat del PP espanyol quan li preguntaven per Orbán. El pas endavant amb Varsòvia no pot ser només una excepció.
