L'horror abans de les decapitacions

Nova YorkTreien els ostatges de les seves cel·les un per un. En una habitació, els seus captors feien a cadascun d'ells tres preguntes molt personals, una tècnica que s'utilitza per obtenir la prova que un pres segueix viu en la negociació d'un segrest.

James Foley va tornar a la cel·la que compartia amb una vintena d'altres ostatges occidentals i li van saltar llàgrimes d'alegria. Les preguntes que els seus segrestadors li van fer eren tan personals ("Qui va plorar en el casament del teu germà?", "Qui era el capità del teu equip de futbol a l'institut?") que va tenir clar que que finalment estaven en contacte amb la seva família.

Era el desembre de 2013 i havia passat més d'un any des que Foley havia desaparegut en una carretera al nord de Síria. Finalment, els seus pares sabrien que estava viu, va dir als seus companys de captiveri. El seu govern, segons el que ell pensava, no trigaria a negociar el seu alliberament.

Però el que semblava ser un punt d'inflexió va ser, de fet, l'inici d'una davallada als inferns per a Foley, un periodista de 40 anys, que va culminar a l'agost, quan va ser forçat a agenollar-se en algun lloc remot de Síria i va ser decapitat mentre una càmera ho gravava.

Un història macabra

La història del que es viu als centres de detenció de l'Estat Islàmic a Síria és tan macabra com insuportable. Foley i els seus companys retinguts van ser colpejats i sotmesos a tàctiques d'ofegament amb aigua rutinàriament. Durant mesos, van rebre amenaces de mort per inanició o execució.

Els presoners estaven junts, jugaven a jocs per passar les hores, però, a mesura que la situació es feia més desesperada, es van anar aïllant els uns dels altres. Alguns, incloent-hi Foley, van buscar consol en la fe dels seus captors, van abraçar l'islam i fins i tot van canviar-se els noms.

El seu captiveri va coincidir amb el sorgiment del grup conegut com a Estat Islàmic enmig del caos de la guerra civil siriana. No existia el dia que Foley va ser segrestat, però a poc a poc es va convertir en el moviment rebel més poderós i temut a la regió.

Durant el segon any de segrest de Foley, l'EI havia acumulat una vintena d'ostatges i havia dissenyat una estratègia per alliberar-los a canvi d'un rescat. Va ser en aquest moment en què els destins dels ostatges, que havien estat molt similars fins llavors, van començar a divergir d'acord amb les decisions adoptades a milers de quilòmetres de distància: a Washington i París, a Madrid, a Roma i altres llocs.

23 ostatges de 12 països

Foley era un dels almenys 23 ostatges occidentals de 12 països diferents, la majoria d'ells europeus, que tradicionalment s'han avingut a pagar rescats. La seva lluita per la supervivència, el que s'explica aquí per primera vegada, s'ha reconstruït a través d'entrevistes amb cinc d'aquests ostatges, testimonis sobre el terreny que van veure com eren tractats, familiars i col·legues dels captius, i negociadors que van viatjar a la regió per mediar en el seu alliberament. Els detalls han estat confirmats també per un exactivista de l'Estat Islàmic que era a la presó on estava retingut Foley.

El calvari que es vivia s'ha mantingut en secret perquè els jihadistes van advertir a les famílies dels ostatges que no expliquessin res als mitjans de comunicació, sota l'amenaça de matar els seus éssers estimats si ho feien. Membres de l'administració nord-americana asseguren que van fer tot el possible per salvar Foley i els altres segrestats, inclosa una operació fallida de rescat. Argumenten que els Estats Units tenen la política de no pagar rescats per salvar les vides dels nord-americans, cosa que a llarg termini els fa objectius menys atractius.

Dins de la seva gàbia, els ostatges no sabien què estaven fent les seves famílies o els seus governs i la majoria malvivien a l'espera d'algun senyal que podrien salvar la vida. A la població de Binesh, a Síria, fa dos anys, Foley i el seu company de viatge, el reporter gràfic britànic John Cantlie, es van aturar en un cibercafè per enviar el seu reportatge. Una hora després, van pujar a un taxi per recórrer els 40 quilòmetres que els separaven de Turquia. Mai van arribar a la frontera.

El naixement del jihadisme

Els homes armats que els van segrestar ni tan sols s'anomenaven en aquell moment Estat Islàmic, ja que el grup encara no existia el 22 de novembre de 2012, el dia que els dos homes van ser segrestats. Però el perill de l'extremisme islàmic ja era palpable als territoris rebels de Síria. Entre els senyals d'alarma hi havia el creixent nombre de combatents estrangers que estaven arribant a Síria, on el somni d'un "califat" prenia forma.

En els 14 mesos posteriors, almenys 23 estrangers, la majoria d'ells periodistes i cooperants, van ser capturats, entre ells també Steven J. Sotloff, un periodista nord-americà que va ser segrestat el 4 d'agost de 2013. Va ser en el decurs d'un interrogatori que els jihadistes van trobar imatges de personal militar nord-americà a l'ordinador portàtil de Foley, que eren de reportatges anteriors que el periodista havia fet a l'Afganistan i l'Iraq. "A l'arxiu de fotografies seves, hi havia imatges que glorificaven els croats nord-americans", van escriure els extremistes en un article publicat després de la mort de Foley.

El càstig per qualsevol ofensa percebuda era una tortura. "Se li podien veure les cicatrius als turmells", va dir de Foley Jejoen Bontinck, un belga de 19 anys que va ser alliberat a finals de l'any passat. "Em va dir que li havien encadenat els peus a una barra i l'havien penjat cap per avall del sostre. I que l'havien deixat així".

Aplegats a Alep

A finals de l'any passat, els jihadistes van començar a aplegar tots els seus presoners als soterranis d'un hospital d'Alep, a Síria. Al gener, hi havia almenys 19 homes en una cel·la de 20 metres quadrats i quatre dones en una altra al costat. Tots, menys un, eren europeus o nord-americans. Cada presoner estava emmanillat a un altre.

Després de mesos de retenir-los sense demanar res, els jihadistes van idear de sobte un pla per demanar-ne un rescat. El grup va enviar una cadena de missatges a les famílies dels ostatges. Foley es va fer a la idea que aviat tornaria a ser a casa. Però a mesura que passaven les setmanes, el periodista es va adonar que els seus companys de cel·la europeus eren convidats una vegada i una altra a respondre a preguntes. Però ell no. Tampoc els altres nord-americans, o els britànics.

Aviat, els presos es van adonar que els seus segrestadors havien identificat que alguns països eren més propensos a pagar rescats, relata un exostatge, un dels cinc

Espanya, disposada a pagar

"Els segrestadors sabien quins països serien els més susceptibles de satisfer les seves demandes i els van ordenar segons la facilitat amb què pensaven que podien negociar", va dir un. "Van començar amb Espanya".

Un dia, els guàrdies van entrar i van assenyalar amb el dit els tres captius espanyols. Van dir que sabien que el govern espanyol havia pagat sis milions d'euros per un grup de cooperants segrestats per una cèl·lula d'Al-Qaida a Mauritània, una xifra que es pot saber només buscant a internet articles sobre aquell episodi.

Mentre les negociacions per alliberar els presoners espanyols progressaven ràpidament –el primer va tornar al seu país al mes de març, sis mesos després de ser capturat–, els militants van començar les negociacions pels periodistes francesos.

Paral·lelament, els segrestadors també van començar a torturar alguns dels ostatges, segons narren els exsegrestats i testimonis. Els tres nord-americans i els tres britànics van rebre els pitjors càstigs, enmig de les queixes dels jihadistes contra els seus països per negar-se a negociar, d'acord amb el que expliquen diverses persones amb un profund coneixement dels fets.

"És part de l'ADN d'aquest grup odiar els Estats Units", explica un. "Però a més resulta que ni els Estats Units ni el Regne Unit volien pagar". Dins d'aquest grup, el que va patir el tracte més cruel, segons els exostatges, va ser Foley. A més de rebre llargues pallisses, va ser sotmès a simulacres d'execució i d'ofegament repetidament.

Trasllat a Raqqa

Aquesta primavera, els ostatges van ser traslladats des d'Alep fins a Raqqa, la capital de l'autoproclamat califat de l'Estat Islàmic. A l'abril, gairebé la meitat dels captius havien estat alliberats. No hi havia hagut avenços, però, en les demandes de rescat que els jihadistes havien fet pels seus ostatges nord-americans i britànics.

Al juny, les cel·les que havien aplegat almenys 23 persones estaven ocupades per només set, quatre nord-americans i tres britànics, els dels governs que s'havien negat a pagar rescats.

En un article publicat recentment en una revista de l'Estat Islàmic, els jihadistes descriuen els atacs aeris liderats pels Estats Units que van començar a l'agost com la sentència de mort per als ostatges que quedaven.

A l'agost, els militants van anar a trobar Foley i li van fer posar-se un parell de sandàlies de plàstic. El van portar a un turó als afores de Raqqa. Allà li van tallar la gola. Dues setmanes més tard, un vídeo semblant es va fer públic a YouTube amb la mort de Sotloff. Al setembre, els militants van publicar l'execució d'un ostatge britànic, David Cawthorne Haines. I a l'octubre, van matar Alan Henning, un altre britànic.

Només tres del grup original de 23 segrestats són encara en mans de l'EI: dos nord-americans, Peter Kassig i una dona que no ha estat identificada, així com un britànic, Cantlie.