Liudmila Alekséieva: “A Rússia hi ha un retrocés important, es va cap a un règim autoritari”

MoscouLiudmila Alekséieva (Crimea, 1927) és una de les defensores dels drets humans més veteranes de Rússia. És una de les fundadores del Grup Moscou-Hèlsinki -per vetllar pel compliment dels Acords de Hèlsinki a la Unió Soviètica en matèria de drets humans- i actualment encara presideix aquesta organització.

Com recorda el final de l’URSS?

No vaig sentir cap mena de llàstima perquè l’URSS era un estat autoritari i tots teníem l’esperança que a partir d’aleshores tot aniria millor. A diferència del nostre president, Vladímir Putin, que diu que la desintegració de l’URSS va ser una tragèdia molt gran, jo no ho veia així.

Ho va celebrar?

No, perquè va ser dur que Gorbatxov plegués del poder però li estàvem molt agraïts que hagués marxat pacíficament, perquè d’una altra manera hauria pogut ser una gran tragèdia. Teníem moltes esperances dipositades en Borís Ieltsin.

Es van complir les expectatives?

Considero que els anys 1990, bé, des dels últims anys de la perestroika, van ser el període de llibertat més real. Va començar a formar-se la societat civil i van aparèixer moltes organitzacions de defensa dels drets humans arreu del país.

¿A què es dedicava quan va començar com a activista als anys 1960?

Sobretot al samizdat (autoedició i difusió de materials clandestins durant l’URSS). Intentàvem defensar els drets dels ciutadans però no hi havia mecanismes per fer-ho. Va ser clau la tasca de les emissores estrangeres que emetien a l’URSS per donar a conèixer el que denunciàvem i la situació del país, tant a dins com a fora. Érem molt conscients que qualsevol dia podríem anar a presó.

Vostè va haver d’emigrar. ¿L’hi van empènyer o ho va decidir?

Ho vaig decidir jo, perquè el 1976, quan va néixer el Grup Moscou-Hèlsinki casa meva es va convertir en l’oficina de l’organització. Tenia por que a més de mi també arrestessin el meu marit i el meu fill petit. Tots dos volien marxar per poder realitzar-se professionalment als Estats Units i allà els va anar molt bé. No van voler tornar mai.

Va ser fàcil emigrar?

Coneixia l’agent especial del KGB que m’espiava i crec que ell va contribuir a fer que poguéssim marxar. Era bona persona i crec que va saber convèncer els seus caps que era millor deixar-me marxar que no pas arrestar-me. Ja em coneixien a Occident i hauria sigut un escàndol que em detinguessin.

Què va sentir en marxar?

Era horrorós, aleshores quan es marxava era per sempre. Sabíem que mai més ens permetrien tornar, que no veuria mai més la meva mare, els amics. El 1977 no ens podíem imaginar que l’URSS s’ensorraria. Als EUA vaig ser representant del Grup Moscou-Hèlsinki i vaig poder tornar per primer cop el 1990.

Vostè ha treballat tota la vida per a la creació de la societat civil a Rússia. En quin estat està ara?

No vam arribar a estar bé però des del 2006 la situació cada any empitjora en el terreny dels drets humans i en les condicions en què treballen els activistes, sobretot des que es va aprovar la llei dels agents estrangers el 2014, enfocada a eliminar les organitzacions i la societat civil en general.

Però sembla que a la societat li sigui igual...

No, ara és impossible protestar. Si es diu alguna cosa que incomoda el poder et poden acusar d’extremista, de col·laborar amb el terrorisme o de violar qualsevol llei. Esclar que ara és més fàcil treballar que durant la Unió Soviètica però molt més difícil que als anys 90. S’està produint un retrocés molt gran, es va cap a un règim autoritari, sobretot després de l’annexió de Crimea i de la guerra a l’est d’Ucraïna. Tot això i la campanya tan agressiva contra Occident ha provocat una divisió molt forta a la societat, entre un 15% i un 20% que estan en contra de la deriva actual i la resta.