LondresLa primera ministra britànica ja té les mans lliures per engegar el Brexit. Ahir Downing Street va anunciar que farà la petició de sortida de la Unió Europea a Brussel·les l’última setmana de març. Theresa May va aconseguir ahir la validesa que necessitava amb una victòria a la Cambra dels Comuns que mostra el poder aclaparador de la majoria conservadora. Els diputats van rebutjar les dues esmenes a la llei del Brexit que havien introduït els lords la setmana passada. Les modificacions pretenien, d’una banda, protegir els drets dels ciutadans comunitaris al Regne Unit i, de l’altra, obligar el govern a sotmetre a la votació final del Parlament l’acord de divorci a què hipotèticament s’arribi amb la Unió Europea. En totes dues deliberacions, el resultat va ser lleugerament més favorable al govern del que s’havia registrat en la primera votació dels diputats.
Malgrat el gest de rebel·lia dels lords en la segona i tercera lectura de la llei del Brexit mentre la tramitaven, un cop els va ser retornada ahir al vespre -després de passar per la Cambra dels Comuns i amb el rebuig a les esmenes que hi havien introduït- van assumir la seva manca de poder real i no van plantar més batalla a la voluntat de Downing Street.
El ministre del Brexit, David Davis, en un discurs previ a la discussió dels comuns, i tal com també havien fet pesos pesants de l’executiu al llarg del cap de setmana, va advertir de la gravetat d’un possible retard en la tramitació de la llei si els lords provocaven l’anomenat joc del ping-pong parlamentari.
Aquest joc es produeix quan un projecte de llei entra i surt diverses vegades de la Cambra dels Lords i dels Comuns sense que s’arribi a un consens sobre l’enunciat. L’última paraula, però, sempre la té Downing Street, que pot utilitzar una ordre executiva per tirar endavant qualsevol text en discussió, un cop hagi sigut sancionat pels comuns.
El fet que els lords siguin membres no electes del Parlament els col·locava en posició de feblesa davant del que pomposament el govern qualifica com “la voluntat del poble”, expressada en el referèndum del 23 de juny. Implícitament, planava una possible acció de càstig posterior, que podria acabar amb una reforma de la cambra, possibilitat que es discuteix sovint en la política britànica però que mai es porta a terme. El Brexit ja és una realitat imminent.
