El Marroc i el Polisario es veuen les cares després de sis anys sense diàleg

L'enviat especial de l'ONU patrocina una taula a Ginebra

L'enviat de l'ONU per al Sàhara Occidental, Horst Köhler, ha reunit avui a Ginebra representants del Marroc i del Front Polisario, per mirar de rellançar el diàleg, en via morta des del 2012. Es tracta de l'últim territori africà pendent d'un estatut postcolonial, però les expectatives de desencallar el conflicte són baixes.

En quin punt es troba el conflicte?

El Marroc no accepta la sortida via referèndum

EL 1976 el Front Polisario va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) sobre el territori de l'antiga província espanyola del Sàhara espanyol, l'actual Sàhara Occidental. Amb la retirada espanyola el Marroc (i Mauritània, que després se'n va retirar) va ocupar militarment el territori i l'agost del 1979 se'l va annexionar. El Polisario reclama que s'organitzi un referèndum d'autodeterminació per resoldre el conflicte, però només controla el 20% del territori. El 80% restant està sota ocupació del Marroc, que el considera una província pròpia. Entremig hi ha un mur i una zona tap controlada pels Cascos Blaus de l'ONU. Darrere la disputa hi ha un territori ric en recursos: 266.000 km 2 d'un sòl ric en fosfats, amb una costa més de mil quilòmetres amb grans reserves pesqueres.

El conflicte està encallat des del 1991, quan les dues parts van signar un alto el foc i es va desplegar una força de l'ONU (Minurso) amb la missió de preparar el referèndum d'autodeterminació de l'excolònia espanyola. Inicialment el Marroc va qüestionar el cens, després va dir que la consulta només podia ser "ratificativa" i finalment el 2007 va presentar una "iniciativa d'autonomia", que suposava abandonar el referèndum.

La mateixa ONU sembla haver abandonat ja la idea de referèndum. En l'última resolució, del 31 d'octubre, es parla de "la lliure determinació del poble del Sàhara Occidental".

Quina és la situació sobre el terreny?

Refugiats en condicions precàries

Entre 100.000 i 200.000 persones –com que no hi ha hagut acord sobre el cens no hi ha una dada oficial– viuen en condicions precàries en camps pròxims a la població de Tindouf, a Algèria, prop de la frontera amb el Marroc. Algèria, que es disputa amb el Marroc l'hegemonia regional i acull el Polisario per afeblir Rabat, també està present a la taula de Ginebra, com a país "observador", tot i que per al Marroc és part interessada. Per a Rabat és una victòria que Alger participi en les converses, perquè el seu suport és clau per a la supervivència del Polisario.

La situació als dos costats del mur de 2.700 quilòmetres erigit pel Marroc és de calma "malgrat la persistència de tensions", sobretot a principis de l'any, segons l'últim informe de l'ONU. La sentència del gener passat del Tribunal de Justícia de la UE, que obliga a excloure el Sàhara Occidental dels acords pesquers entre el Marroc i la UE i els seus estats, ha posat en evidència el conflicte.

Què se n'espera de la trobada?

Una reunió per trencar el gel

L'ordre del dia és molt poc concret: "Situació actual, integració regional i properes etapes del procés polític". La mateixa ONU rebaixa les expectatives a una primera trobada cara a cara per trencar el gel. L'ONU té pressa perquè la nova doctrina Trump de retallada del pressupost ha forçat a reduir el mandat de la Minurso, que supervisa el compliment de l'alto el foc, d'un any a sis mesos. Tant el Marroc com el Polisario han dit abans de la trobada que no pensen canviar de posició: Rabat aposta per mantenir la seva "integritat territorial" i la "marroquinitat del Sàhara", com ha repetit Mohamed VI, i es limita a oferir algun tipus d'autonomia; el Polisario considera "inalienable" el dret a l'autodeterminació dels saharauis, una posició que té el suport d'Algèria.  

Què diu Espanya?

Sànchez, ambigu

En la visita de Pedro Sánchez a Rabat el mes passat, el primer ministre marroquí, Saadeddine El Othmani, va agrair "el suport d'Espanya a les tesis del Marroc sobre el Sàhara", cosa que el president espanyol va matisar dient que "la política d'estat" no havia canviat pels successius governs del PSOE o el PP.

Més continguts de