May ofereix al Parlament britànic ajornar la data del Brexit

Londres / Brussel·lesLa llarga agonia del Brexit i de Theresa May per aconseguir que el Parlament de Westminster ratifiqui l’acord de sortida de la Unió Europea (UE) continua. I encara pot durar uns mesos. Ahir, per primer cop en l’interminable divorci, la primera ministra britànica va oferir en una compareixença als Comuns la possibilitat de retardar el Dia D, previst ara per ara per al 29 de març.

Un retard, però, sotmès a dues condicions clau. En primer lloc, que els diputats refusin, el 12 de març, l’acord amb la Unió com ja van fer a mitjans de gener, llavors per una aclaparadora majoria de 230 vots. En segon lloc, l’endemà de la votació la cambra s’hauria de pronunciar també sobre si abandonar la UE a la valenta, sense cap pacte, i, efectivament, abaixar la Union Jack (la bandera del Regne Unit) de les institucions comunitàries en la data prevista. I només si aquesta alternativa també fos refusada per la majoria dels parlamentaris podrien aleshores pronunciar-se sobre la possibilitat d’ajornar el Brexit.

La premier no n’és partidària i, en tot cas,l’hipotètic retard hauria de ser del “mínim temps possible i, gairebé amb certesa, un fet aïllat”, ja que seria “extremadament difícil” estendre l’article 50 -que regula la sortida d’un estat membre de la UE- més enllà del juny. En cas contrari, el Regne Unit hauria de participar en les eleccions europees, que tindran lloc el 25 de maig.

Pressions als lideratges

El moviment de May es produeix després que el laborisme anunciés dilluns al vespre que si en les votacions d’avui es refusa la moció-proposta de Brexit que impulsa Jeremy Corbyn -com ho serà, amb tota seguretat-, el partit donarà suport a un segon referèndum. El cap de l’oposició es plegava així a les pressions dels sectors més proeuropeus del partit per evitar més dimissions, després de les nou de la setmana passada.

L’anunci de May d’obrir la porta a una possible i limitada pròrroga s’ha de llegir en els mateixos termes que el moviment de Corbyn a favor de la segona consulta: una reacció a la desesperada per evitar una cascada de renúncies. Diferents ministres i secretaris d’estat havien amenaçat en les últimes hores la premier amb dimitir si no deixava ben clar que descartava la possibilitat del no-acord. May, com és habitual, no va fer res del que li demanaven i va triar allargar l’agonia, de moment dues setmanes. Un període en què, a més, mantindrà la ficció que el govern continua negociant amb Brussel·les per aconseguir una nova versió de l’acord pactat al novembre, encara que ja se sap que no serà modificat com volen els brexiters i els unionistes nord-irlandesos del DUP.

D’altra banda, la portaveu de la premier no va aclarir en quin sentit votaria May, ni quina seria la disciplina de vot que imposaria el govern als diputats si finalment el 13 de març s’ha de decidir entre sortir de la Unió Europea sense acord o debatre i votar l’endemà l’ajornament del Brexit. Un ajornament que, a hores d’ara, ningú no sap per a què podria servir amb exactitud.

May va recordar que “retardar-ho” no fa desaparèixer la necessitat de prendre una decisió. Alhora va afirmar que per estendre l’article 50 cal l’acord unànime dels 27. I, tot i que en una trobada amb mitjans recollida per Efe, Brussel·les va explicar ahir per via del vicepresident de la Comissió, Valdis Dombrovskis, que si el Regne Unit sol·licita l’ajornament estan “preparats per avaluar la petició i donar-li suport potencialment”, no és gens clar quin incentiu pot tenir la Unió per fer-ho, llevat que no sigui arribar a un satisfactori acord al final.

Per ara, però, res fa pensar que es produiria sense un canvi de les línies vermelles de Londres. Així, la possible pròrroga podria ser interpretada per la UE com un estratagema més que permeti a May continuar fent el xantatge triple que fa temps que practica: a la UE i als laboristes moderats amb l’amenaça del no-acord i als brexiters amb la de l’ajornament o el no-Brexit. Al cap i a la fi, la tàctica de Downing Street ha sigut portar-ho tot al límit i esperar cessions d’uns i altres.

Com a cirereta d’aquest indigest pastís, hores després de l’anunci de May el govern va publicar la seva pròpia avaluació, en quinze pàgines, de l’impacte del no-acord. En essència, s’afirma que el país no hi està preparat i pot tenir serioses conseqüències econòmiques, especialment a Irlanda del Nord. Només un exemple: les empreses podrien arribar a tenir costos extres de gairebé 15.000 milions d’euros només en burocràcia i retards, derivats de les noves condicions després de deixar el bloc.

A la pràctica, l’oferta de May acosta el Regne Unit més al no-acord que a l’acord, ni que sigui al final de la pròrroga. Els brexiters tenen ara més fàcil tornar a tombar el pacte que es voti el 12 de març mentre demanen més preparació per al no-acord. Són, més que els tories remainers, els guanyadors d’ahir. May els va tornar a enganyar.

Pressió espanyola perquè Gibraltar consti com a colònia

Avui es tornen a reunir els representants de les tres institucions de la Unió per intentar desencallar la futura legislació que ha de permetre que els europeus i els britànics que viatgin entre les dues jurisdiccions ho puguin fer sense necessitat d’adquirir un visat en estades inferiors a 90 dies. L’obstacle amb què ha topat aquesta legislació és Gibraltar. Espanya va colar durant la tramitació del Consell Europeu un peu de pàgina en què es fa referència a Gibraltar com una “colònia” britànica, cosa que va despertar malestar al Regne Unit. Ara cal que el Parlament Europeu aprovi aquest document però el seu negociador, Claude Moraes, és un diputat britànic del grup socialista que critica que s’hagi afegit aquest peu de pàgina a última hora. Ahir Moraes va explicar davant altres eurodiputats la seva posició, però europarlamentaris del PP i del PSOE van exigir-li que accedeixi a tramitar la llei amb el peu de pàgina. Moraes va recordar-los que fins aleshores no havien presentat cap esmena en referència a Gibraltar.