McKenzie Funk: “Els països del voltant de l’Àrtic faran negoci amb el canvi climàtic”

Entrevista al periodista especialitzat en emergència climàtica guanyador del premi literari PEN

El seu llibre Windfall. The booming business of global warming (Guanys inesperats. El puixant negoci de l’escalfament global) va guanyar el premi literari PEN i va ser considerat el millor llibre de l’any per quatre prestigioses publicacions nord-americanes, entre les quals The New Yorker. El periodista McKenzie Funk va posar damunt la taula el 2014 un tema del qual s’havia parlat poc: la crisi climàtica és una catàstrofe però també pot fer rica molta gent. Per arribar a aquesta conclusió va fer una investigació durant quatre anys i va viatjar a 24 països.

¿Com va començar a sospitar que hi havia un interès econòmic rere la crisi climàtica?

Vaig llegir que hi havia una missió militar del Canadà per protegir la sobirania del pas del nord-oest, la ruta marítima que voreja l’Amèrica del Nord pel nord del continent, a través de l’oceà Àrtic, i que connecta l’Atlàntic amb el Pacífic. Em va cridar l’atenció el desplegament de tropes canadenques i m’hi vaig posar en contacte per saber si tenien previst fer-hi més missions. Em van dir que sí i em van convidar a anar-hi. Els interessava que un periodista nord-americà informés que el Canadà defensaria la seva sobirania al pas del nord-oest. Era el 2006 i ja hi havia gent que parlava del canvi climàtic, però no pas dels beneficis que se’n podrien obtenir. I l’Àrtic era el lloc del món on els efectes de l’escalfament global eren més evidents i on es podien obrir oportunitats amb la reducció del gel i l’obertura d’una ruta comercial marítima.

Què és el que més el va sorprendre durant la seva investigació?

Va ser impactant veure que hi havia bombers privats a Califòrnia que només protegien del foc les cases dels rics. O que un empresari feia negocis amb un senyor de la guerra del Sudan del Sud per comprar-hi terres de cultiu, perquè considerava que el preu del menjar pujaria amb el canvi climàtic. Però el que més em va sorprendre és que el 2011 vaig anar a una conferència d’empresaris que construïen murs de contenció al mar, i diversos experts van assegurar que una tempesta podia inundar la ciutat de Nova York. Fins i tot van especificar quins barris estarien en perill i quines estacions de metro quedarien inundades. Tot el que es va predir allà es va fer realitat l’any següent amb l’huracà Sandy.

Quins països trauran més profit de la crisi climàtica?

Els països que són al voltant del cercle polar àrtic: els Estats Units, Rússia, el Canadà i Dinamarca i Noruega, que podran extreure el petroli d’aquesta zona, on hi ha les reserves de cru no explotades més importants del món. També poden treure profit de l’agricultura. Ara ja s’estan invertint diners en agricultura en aquestes zones, perquè molts cultius s’estan traslladant cap al nord pel canvi climàtic. També hi ha casos específics com el d’Israel, que fa anys que s’ha especialitzat en tecnologia per frenar l’avanç del desert i que ara la podrà vendre. O dels Països Baixos, on abunden els experts en construir murs de contenció per al mar.

¿Aleshores bàsicament se’n beneficiaran les empreses?

També hi ha governs que en trauran profit. Un exemple és Groenlàndia, que podria aconseguir la independència gràcies al canvi climàtic. Si poden extreure el petroli i l’or que hi ha al seu subsol, no necessitaran continuar depenent dels fons de Dinamarca.

L’interès econòmic explica que Trump negui la crisi climàtica?

No considero que Trump actuï amb tanta estratègia, més aviat crec que és una persona desinformada.

Però vostè ha dit que els EUA se’n beneficiaran, de tot això.

Sí, però també és cert que de moment no veuen gaire aquests beneficis, i sí els efectes negatius. Per exemple, amb els incendis a Califòrnia, els huracans... I això ha fet augmentar la por de la gent. També és cert que els EUA són un país ric i poden construir murs de contenció al mar o crear cossos de bombers privats per a la gent rica. No hi ha dubte, amb tot, que els països rics podran fer front al canvi climàtic millor que els pobres i, dins dels rics, n’hi haurà que ho passaran pitjor que uns altres: augmentaran les diferències.

Si els EUA i Rússia en poden treure profit, és difícil que facin res per frenar la crisi climàtica.

Hi estic d’acord. Encara que no ho diguin obertament, no tenen una preocupació real. I no només pel profit que en puguin obtenir, sinó perquè creuen que no els afectarà gaire. La majoria de països rics es podran protegir dels seus efectes.

Aleshores hi ha esperança?

Crec que sí. El primer que cal entendre és que el canvi climàtic ja és una realitat. Fins i tot encara que ara aturéssim les emissions de gasos d’efecte hivernacle, l’escalfament continuarà. Però tenim l’opció que sigui pitjor o millor. Una de les coses bones és que cada vegada les energies alternatives, com la solar i l’eòlica, són més econòmiques i ja fan la competència al carbó, i potser en el futur al gas. I un altre dels aspectes positius és que la gent cada cop n’està més conscienciada.