PRÒXIM ORIENT

David Meseguer i Karlos Zurutuza: “La fustigació contra els kurds és el que uneix les tiranies al Pròxim Orient”

Entrevista als periodistes i autors de 'Respirando fuego'

Pot semblar un tòpic, però David Meseguer i Karlos Zurutuza són, sens dubte, els periodistes de l’estat espanyol que més coses saben sobre el poble kurd. El coneixen a còpia de trepitjar el terreny i de viatjar any rere any als països per on s’estén aquest castigat poble sense estat. Tot just han publicat Respirando fuego (Editorial Península), un llibre indispensable per entendre per què els kurds es van convertir en el mur de contenció de l’Estat Islàmic al Pròxim Orient i ara han esdevingut moneda de canvi d’Occident.

Els kurds són un dels pobles sense estat més grans del món.

Karlos Zurutuza: Sumen uns 40 milions de persones, repartides en una superfície similar a la de l’estat espanyol i que s’estén entre l’Iraq, Síria, Turquia i l’Iran. Però es calcula que la meitat són a Turquia.

Quina ha sigut la política d’aquests quatre països amb els kurds?

David Meseguer: Ha sigut una política de repressió i d’assimilació. Potser l’assimilació ha sigut una mica menor a l’Iran, perquè el persa i el kurd pertanyen a la mateixa família lingüística. Però tant a Turquia com a l’Iraq i Síria l’estat central ha intentat assimilar els kurds educativament i demogràficament. Tant Sadam Hussein com el clan Al-Assad van traslladar molts àrabs a les zones kurdes per aconseguir arabitzar-les.

K.Z.: La fustigació contra els kurds és el que uneix les tiranies al Pròxim Orient. Quan es van dibuixar les fronteres en aquesta regió, a principis del segle XX, es va repetir el model d’estat nació jacobí que ja existia a Europa. Però a l’Europa Occidental hi ha hagut una evolució i ara hi ha zones amb més autonomia. Al Pròxim Orient, en canvi, tot va quedar fossilitzat. Es va crear un país per als turcs, un altre per als sirians, un per als iraquians i un per als iranians. I els kurds es van quedar sense un espai propi.

¿Com afecta tot això la vida quotidiana d’aquest poble?

K.Z.: No poden parlar la seva llengua, ni s’ensenya a les escoles, ni hi pot haver publicacions en kurd, de manera que aquesta llengua es redueix a l’àmbit domèstic. A més, un kurd no pot arribar a ocupar un alt càrrec a l’administració o al govern, ni ser pilot d’avió, advocat, o metge. Conec un kurd de l’Iran que va estudiar filologia anglesa, després va fer un màster i, quan va voler fer el doctorat, no l’hi van permetre perquè, com que és kurd, es considera que és una amenaça per a l’estat. És una exclusió a tots els nivells.

D.M.: Tant Turquia com l’Iraq, l’Iran i Síria han tendit també a mantenir el Kurdistan com una zona subdesenvolupada: no hi ha indústria, i les carreteres són estretes i tenen el paviment malmès. Tampoc s’ha fet cap esforç per promoure-les turísticament. Per exemple, al Kurdistan turc hi ha zones precioses, com Hasankeyf, la Capadòcia kurda. No només no s’ha promogut el turisme, sinó que hi ha un macroprojecte de preses entre el Tigris i l’Eufrates per inundar aquesta zona i destruir unes ruïnes que haurien de ser declarades Patrimoni de la Humanitat.

També assegureu que hi ha tocs de queda.

K.Z.: L’any 2015 una milícia afí al Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) va aconseguir el control de diversos barris al Kurdistan turc, i el govern va respondre enviant-hi l’artilleria pesant i arrasant pobles kurds sencers. Mentre aquesta operació durava es va establir un toc de queda. I el pitjor és que quan això passa no se sap quant durarà: la gent es moria de gana perquè no podia sortir al carrer a comprar.

Quin tipus de formació és el PKK?

D.M.: El PKK neix l’any 1978 liderat per Abdullah Öcalan amb l’objectiu de lluitar pels drets dels kurds de Turquia, però després s’amplia a altres zones del Kurdistan. Inicialment té una ideologia marxista, leninista i feminista, i lluita per un Kurdistan independent. Però amb els anys la seva ideologia va evolucionar i ja no parla d’un Kurdistan independent, sinó de guanyar quotes d’autonomia dins dels diferents estats.

Quin suport té aquest partit entre el poble kurd?

D.M.: Els últims anys, en les zones de majoria kurda aquesta formació és la que ha obtingut més vots, és la que té més suport.

Al vostre llibre dieu que els kurds són un poble amb un projecte polític, econòmic i social sense precedents a la regió. En quin sentit?

K.Z.: El Pròxim Orient és una regió molt conservadora en l’aspecte religiós, social i fins i tot tribal. Malgrat això, el PKK aposta per la descentralització, la secularització (o sigui, tothom és lliure de practicar la religió, que no ha de tenir un paper a l’estat) i la igualtat de gènere. L’estructura del PKK té sempre un colideratge, format per un home i una dona. I defensa un model inclusiu, on no només els kurds, sinó també els àrabs, els arameus, i la resta de minories formen part dels nuclis de decisió.

Però el PKK no és el conjunt del poble kurd.

K.Z.: Evidentment, el PKK no és el poble kurd, però per al poble kurd el PKK és una revolució.

D.M.: El poble kurd és conservador i patriarcal com la resta del Pròxim Orient, però el fet que hi hagi aquests colideratges militars i polítics fa que la paritat i aquest missatge comencin a penetrar a les llars kurdes. Òbviament la realitat no canviarà de la nit al dia, però s’està sembrant una llavor.

Quina és la posició d’Occident respecte al poble kurd?

K.Z.: La del pal i la pastanaga. Occident li ha promès al poble kurd des d’un estat independent fins a suport logístic i militar, en el cas dels Estats Units. Però no hi ha cap estat que faci una aposta política, que seria fonamental. El problema és que Turquia és al mig. Turquia és membre de l’OTAN i té un gran nombre de refugiats que Europa no vol que arribin al seu territori. I per això ens interessa que Turquia no obri l’aixeta. Per aquesta raó a Occident continuem parlant del PKK com un moviment terrorista, tot i que en els últims anys aquest relat queda completament desfasat.

¿Com es podria canviar aquesta situació?

D.M.: És difícil. Abans, quan Turquia aspirava a entrar a la UE, Brussel·les exigia a Ankara el respecte dels drets humans. Però els últims anys, des que va signar amb Turquia el pacte sobre els refugiats, la Unió Europea mira cap a una altra banda.

K.Z.: I això que, en el cas de Turquia, les demandes dels kurds són mínimes. Ni tan sols demanen ja un estat, sinó uns certs nivells d’autonomia i que es respectin els drets humans.

Més continguts de