AMÈRICA LLATINA

Mèxic intenta posar-se a dieta

La política de salut guanya el pols a la indústria alimentària de processats per combatre el sobrepès

Mèxic és un país on es fan campanyes per evitar l’extinció de varietats de tomàquet, poma i xili mentre a la farmàcia venen refrescos i llaminadures. Set de cada deu mexicans tenen sobrepès, una xifra que representa el doble respecte a la registrada el 1988. Els quilos de més van passar a convertir-se en un problema de salut pública de manera paral·lela a l’obertura econòmica del país i a la industrialització de la dieta. En especial, amb l’entrada en vigor del tractat de lliure comerç amb els Estats Units i el Canadà, el 1994.

A la capital del país, per exemple, sembla que menjar ferralla, com aquí es coneixen els ultraprocessats, et persegueixi. Hi ha persones que per guanyar-se uns pesitos venen massapans o patates xips a l’oficina; hi ha paradetes de menjar fregit a cada cantonada, i la Coca-Cola ja és, de fet, una beguda tradicional.

Però des de fa una dècada s’han adoptat mesures per combatre el sobrepès, com un impost a les begudes ensucrades, el 2014, i la declaració d’emergència epidemiològica, el 2016. Però res d’això ha estat suficient per capgirar la situació: els índexs de massa corporal continuen augmentant i l’epidèmia costa un 5,3% del PIB anual de Mèxic, segons l’OCDE, el club dels països més desenvolupats del món. I quan treus el tema, la gent riu i diu amb un punt d’orgull: “Som un país de grassos, el primer o segon en obesitat!”, com l’Ester A., una habitant de la capital que, per culpa de la diabetis, va passar de beure dos litres de Coca-Cola al dia a 600 ml.

“La política contra l’obesitat a Mèxic no s’ha implementat. Ha estat molt important la influència de la indústria alimentària, perquè s’han acostumat a manar conxorxadament amb l’autoritat”, assegura a l’ARA Alejandro Calvillo, director d’El Poder del Consumidor, una de les organitzacions que lluiten contra l’epidèmia.

Portes giratòries

Activistes i experts sostenen que el fet que no hi hagi normes que regulin les portes giratòries i els conflictes d’interessos entre govern i empreses del sector ha facilitat que aquestes últimes hagin imposat el seu relat sobre el problema: no hi ha aliments bons i dolents; la dieta és fruit de decisions individuals i lliures; cal fer més exercici.

Un dels casos que se solen destacar és el del centre d’estudis Fundación Mexicana para la Salud (Funsalud), que incorpora el Fons Nestlé per la Nutrició. De les files d’aquesta fundació n’ha sortit més d’un secretari de Salut dels governs federals. El fitxatge més recent va ser el de Mercedes Juan, que va deixar de presidir la institució per ocupar la cartera ministerial entre el 2012 i el 2016. Durant el seu mandat es va aprovar una normativa polèmica sobre etiquetatge d’aliments. Segons un estudi de l’Institut Nacional de Salut Pública, ni els estudiants de nutrició entenen la informació nutricional que apareix als embolcalls dels aliments i les begudes. El Poder del Consumidor va denunciar que la mateixa indústria els havia dissenyat.

“No crec que fos una qüestió de corrupció”, assegura Calvillo. “Penso que [Mercedes Juan] creia en aquesta ideologia que diu que tot són decisions personals i que s’ha d’equilibrar què es menja i què es crema”, afegeix. Per a ell, la fundació afavoreix la indústria evitant investigacions que perjudiquin els seus interessos, com les que estudien els efectes de la publicitat del menjar ferralla adreçada a nens.

Però des de Funsalud asseguren que el Fons Nestlé per la Nutrició només s’ocupa d’una part de la investigació sobre alimentació. La resta està en mans d’un consell que té independència científica. “Dels 98 associats que tenim, només quatre tenen a veure amb la indústria de l’alimentació. I els fons que rebem s’utilitzen exclusivament per investigar”, afirma a l’ARA Héctor Valle, president de la fundació. Valle detalla que l’aportació de cadascuna d’aquestes empreses és proporcional a la seva participació.

Canvis en l’etiqueta

Però la nova administració d’Andrés Manuel López Obrador ha anunciat unes mesures que fan pensar que la política governamental ha acceptat que la solució potser no només passa per reeducar el ciutadà perquè prengui decisions alimentàries saludables, sinó també per regular el negoci d’aquests aliments sorgits de processos industrials, poc saludables i amb altes inversions en màrqueting al darrere.

Al final del 2019, diputats, senadors, activistes i funcionaris es van unir per aprovar de manera gairebé unànime una nova normativa d’etiquetatge perquè cada producte inclogués si la seva composició era alta en sucres, sal, greixos malsans i calories, però sense aportar-ne dades numèriques.

Juntament amb això, al principi de gener l’Institut Mexicà de la Seguretat Social va anunciar que, als seus centres de salut, ja no renovarien les concessions a Oxxo, una cadena de botigues de conveniència on sembla que la regla és que només venen productes que portin plàstic per fora i ingredients impronunciables per dins.

Contra la indústria

En total són unes 15 botigues de les 18.840 que hi ha per tot el país, però és tot un desafiament: Oxxo és propietat de Femsa, l’embotelladora de Coca-Cola, número u del món. Per les seves portes han sortit empleats per convertir-se en presidents de la República i hi han entrat secretaris de govern per convertir-se en directius de l’empresa.

Tot plegat ha generat esperances que l’administració no se sotmetrà als interessos de la indústria, però caldrà veure com avança la política alimentària. Les tensions les va resumir bé un diputat després de votar no a un augment de l’impost als refrescos, tabac i alcohol, el mes d’octubre passat: “Em moc en l’esquizofrènia d’estar dividit entre dues opinions: el que penso com a metge i el que penso com a polític. Una cosa és el criteri de salut i l’altra el polític”.