ELECCIONS PRESIDENCIALS

Mèxic vota l’oportunitat d’acabar amb el bipartidisme històric

López Obrador, un candidat sense partit, és el màxim favorit en un ambient de decepció nacional

L’esperat 1 de juliol a Mèxic ha arribat. En l’ambient es respira un aire de decepció i cansament cap a la política i els partits, barrejat amb incertesa, divisió, esperança per un canvi, por d’un frau i fins i tot por d’una versió d’Hugo Chávez a la mexicana. Molts mexicans no voten decidits al 100% i altres prefereixen ni fer-ho. L’elecció presidencial d’avui pot ser diferent: per primera vegada en la història del país, un candidat antisistema pot arribar a Los Pinos. Segons la mitjana de les enquestes d’Oráculus, Andrés Manuel López Obrador (Morena-PES-PT) lidera amb un 48,1% les preferències electorals, seguit de Ricardo Anaya (PAN-PRD-MC) i José Antonio Meade (PRI-Verde-Panal). Les xifres semblen contundents, però “a Mèxic pot passar tot”, opinen molts.

‘Peje’, versió 3.0

“La tercera és la bona”, afirmen els lopezobradoristes. El 2006, Andrés Manuel López Obrador, conegut per les sigles AMLO, va perdre l’elecció per un grapat de vots davant del panista Felipe Calderón, i el 2012, per més marge, davant del priista Enrique Peña Nieto. En totes dues ocasions va denunciar frau i guerra bruta electoral. Fidels al seu líder, els avui anomenats de forma despectiva pejezombies o amlovers li donen suport; però en aquesta ocasió se’ls afegeixen els decebuts pel sistema, els farts de la violència, la corrupció i de 12 anys de guerra sense fi contra el narcotràfic, els que ja no volen que governi ni el PRI ni el PA, els dos grans partits que s’han alternat el poder.

Però la versió 3.0 del Peje, com anomenen López Obrador per ser de l’estat de Tabasco [terra del peix pejelagarto ], es presenta ara amb una aliança i un grup de polítics que causen desconfiança en les seves files. El PES, per exemple, és un partit cristià amb ideals ultraconservadors, antigai, antiavortament i contra la legalització de la marihuana. L’exalcalde de Ciutat de Mèxic, de 64 anys, no és un candidat d’esquerres, però sí un contrincant de la classe política dominant que durant dècades ha viscut amb privilegis, corrupteles i abusos de poder, de manera que grups camperols, activistes socials, moviments progressistes i urbanopopulars li segueixen donant suport. Diversos líders de l’Amèrica Llatina, identificats com d’esquerra i en pro de la justícia social, també.

Els seus detractors, mentrestant, l’acusen de ser un populista que només vol “mantenir els pobres i els fluixos”, de ser un “messies tropical” amb fam de poder, de voler aplicar un socialisme a la veneçolana i fins i tot de ser un altre Donald Trump, de voler destruir el sector privat, de ser un autoritari i de no estar preparat per al càrrec. Li retreuen haver militat al PRI en els anys 80. Mai es cansen d’assenyalar el seu parlar pausat i que no sap anglès. “Com es va veurà amb altres líders internacionals? Quina vergonya!”, diuen sovint amb to racista i classista. El que sí que és veritat és que no detalla les seves propostes i que sempre respon que combatrà la corrupció amb l’exemple, com si fos suficient decretar.

També és cert que el seu projecte econòmic no és antineoliberal, però sí que critica els seus vicis i males pràctiques, la implementació de polítiques sense dimensió social i l’enorme desigualtat que aquestes han generat a Mèxic. Contra el narco proposa una amnistia, però no per als caps del crim organitzat sinó per al poble, afirma.

Anaya, el ‘Robotín’

Ricardo Anaya és, en aparença, un polític fresc, jove, preparat, ben articulat, que parla anglès i francès a la perfecció. Un defensor del lliure mercat, de la inversió estrangera i que sempre presumeix de tenir una visió de futur per a Mèxic. De 39 anys, Anaya es va convertir en el rival més fort d’AMLO apareixent com un Emmanuel Macron mexicà amb una aliança a l’estil alemany, entre el seu PAN de dretes i dos partits de centreesquerra, que es presenta com la “veritable oposició”.

Grans grups empresarials i sectors conservadors de la classe mitjana i alta donen suport a Anaya. Per a molts, ell va ser el gran vencedor en els tres debats, tot i que no va poder connectar amb els estrats socioeconòmics més baixos del país, que són la majoria. ¿I com podria fer-ho quan ell mateix va acceptar que ingressa 400.000 pesos mensuals (uns 17.300 euros), quan el salari mínim és de 88 pesos al dia i la mitjana del sou mensual, a nivell nacional, de 5.200. El frase “Ricky, riquín, canallín”, inventada pel Peje, el va marcar.

A més, l’anomenat noi meravella, que al principi va sorprendre per la seva audàcia per colar-se en la cursa presidencial malgrat la seva curta carrera política, ha alimentat una imatge de mentider i traïdor per haver provocat divisions dins del PAN i deixat enrere aliats clau. Això li va fer guanyar enemics poderosos en la seva pròpia pista. El PRI el vincula amb el blanqueig.

Per a molts, Anaya és “més del mateix”, i fins i tot l’assenyalen com un “robotín ”, un “venedor d’assegurances”. A les xarxes socials, els seus detractors no es cansen d’exhibir el seu somriure fals, forçat. Malgrat això, compta amb el suport de les seves bases i d’un sector ampli del país per al qual la prioritat és: “que el Peje no guanyi”.

Meade, “el (no) priista”

Per als seus simpatitzants, José Antonio Meade va ser un ministre d’Exteriors excepcional i un secretari d’Hisenda, d’Energia i de Desenvolupament Social exemplar amb tot just 49 anys. Per als seus detractors, és un funcionari més de la “màfia del poder”, un defensor i executor de les polítiques neoliberals que només han augmentat la pobresa i la desigualtat. En els últims 12 anys, la seva carrera s’ha enlairat, mantenint-se durant els governs de Calderón i Peña Nieto. Economista i advocat de professió, amb una llarga trajectòria en l’administració pública, Pepe Toño, com es presenta per intentar connectar amb els “emprenedors”, és un polític que pot atraure votants tant del PRI com del PAN, així com dels que busquen el “més ben preparat” per al lloc.

Malgrat el rebuig d’alguns líders del PRI, Meade va ser triat a “cop de dit” com el candidat de l’oficialisme per haver mantingut una carrera allunyada dels escàndols de corrupció que esquitxen molts dels líders. “Tinc les mans netes”, presumeix, tot i que després l’han relacionat amb l’ Estafa maestra, una xarxa milionària de desviament de fons públics amb fins electorals.

D’altra banda, encara que es presenti com un “polític ciutadà” allunyat del PRI, el seu gran taló d’Aquil·les és, simplement, representar el PRI. El partit que va governar durant 71 anys el país (del 1929 al 2000) i que va recuperar el poder en l’últim sexenni no ha deixat enrere les seves males pràctiques. A més, Meade no ha connectat amb el gruix de la població. Els seus mítings estaven buits i se’l veia forçat, sense veu, sense passió, molt gris.

Etiquetes

Més continguts de