Mor Simone Veil, la memòria de la dignitat de les víctimes del nazisme

ParísFrança digereix la mort de la política i militant Simone Veil, una de les veus més importants del feminisme europeu, que es va apagar ahir a París als 89 anys. Icona de la lluita pels drets de les dones, Veil va presidir el Parlament Europeu i va impulsar la legalització de l’avortament a França el 1975, quan dirigia la cartera de Salut. Una llei llavors molt controvertida que Veil va haver de defensar davant una Assemblea Nacional amb només nou diputades assegudes als 490 escons de la cambra.

“L’avortament ha de ser l’excepció, l’últim recurs per a situacions sense sortida”, exposava llavors Veil, nascuda a Niça el 1927. “Cap dona no recorre de bon grat a l’avortament, només cal escoltar-les. Sempre és un drama i ho seguirà sent”, defensava des de la tribuna parlamentària. La convicció i la voluntat de ferro de Veil -cognom amb el qual es va acabar anomenant popularment aquesta llei- van fer possible, doncs, l’eslògan feminista dels anys 70, que clamava la llibertat de les dones a tenir “un fill si vull, quan vull”.

La lluita feminista no va ser, però, l’únic combat al qual Veil es va enfrontar en la seva vida. El número 78651 tatuat al seu braç esquerre va marcar amb tinta un abans i un després d’aquella adolescent de 16 anys que van deportar a Alemanya el 1944. Sota el règim de Vichy, la Gestapo va arrestar la família Jacob completa: els pares de Veil i els quatre fills. Només Veil i les seves dues germanes, Denise i Madeleine, van sobreviure al genocidi nazi.

De tornada a França, el maig del 1945, Veil es va casar amb Antoine Veil, amb qui va tenir tres fills, va estudiar dret i ciències polítiques, i es va convertir en magistrada, una ocupació masculina a l’època, que li va obrir les portes a la política. Per ser independent, una dona ha de treballar, li havia aconsellat la seva mare, que va renunciar als estudis de química per ser mestressa de casa a temps complet.

El pas pel camp d’extermini d’Auschwitz va portar Veil a treballar a favor de mantenir la memòria del genocidi durant tota la seva vida. Del 2001 al 2007, va ser la primera presidenta de la Fundació per a la Memòria de la Shoah [el terme hebreu per referir-se a l’Holocaust] i des de llavors Veil n’era la presidenta d’honor. “Una dona excepcional amb unes conviccions profundament humanistes”, la van recordar ahir “amb una immensa tristesa” des de la institució. Veil va estar al darrere de l’homenatge que el president Jacques Chirac va retre al Panteó de París el 2007 als “Justos de França”, les 2.740 persones que durant la Segona Guerra Mundial van arriscar la seva vida per salvar la dels jueus.

Ús de contraceptius

La liberalització de l’ús dels contraceptius també va ser fruit en part de la incombustible Veil, que després de cinc anys al capdavant del ministeri de Salut del govern Chirac-Barre va reprendre el càrrec entre el 1993 i el 1995, aquesta vegada sota les ordres d’Édouard Balladur. Mentrestant, el 1979 va ser elegida presidenta del Parlament Europeu i es va convertir també en la primera dona que ocupava aquest càrrec, no sense polèmica. Durant la campanya electoral precedent a l’elecció, militants del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen van irrompre en un míting de Veil. “No em feu por, he sobreviscut a coses pitjors que vosaltres, sou petits SS”, va etzibar-los. Una prova més de la seva força i del pes d’haver sobreviscut a l’Holocaust. Potser per això mai no va tirar la tovallola, ni el seu llegat caurà en l’oblit.

La reacció de Macron

Una de les primeres reaccions a la seva mort ha sigut la del president francès, Emmanuel Macron, en un missatge al seu compte de Twitter en què ha donat el condol a la família de Simone Veil i ha dit: "Que el seu exemple inspiri els nostres compatriotes, que hi trobaran el millor de França".