Munició dels EUA i l’Aràbia Saudita, en mans del Daeix

Damien Spleeters és un investigador del Conflict Armament Research, una organització dedicada a traçar l’origen de les armes en països en conflicte. Els últims tres anys ha treballat a Síria i l’Iraq, sobre el terreny, analitzant els casquets de bala i les restes d’obusos i material explosiu per determinar com es proveïa la milícia jihadista. Les seves conclusions, detallades en un minuciós informe, són demolidores: en bona part, el Daeix s’ha alimentat de municions comprades per l’Aràbia Saudita i els Estats Units, destinades a diversos grups però que han acabat a les mans del grup fundat per Abu Bakr al-Bagdadi.

“El Daeix fa servir sobretot Kalàixnikovs dels anys 60 als 80 que ja eren al país, en part procedents de l’arsenal nacional de l’Iraq, i que dècades després continuen funcionant i canviant de mans. També productes químics convencionals que barreja per fabricar explosius casolans, com ara fertilitzants, procedents sobretot del mercat turc. Però el més interessant és la munició, perquè és material d’un sol ús i per tant de fabricació recent i que necessita una cadena de proveïment durant tot el conflicte, i aquí és on entren els EUA i l’Aràbia Saudita”, explicava a l’ARA la setmana passada Spleeters, convidat a Barcelona pel Centre Delàs.

Segons ha pogut comprovar, els milicians del Daeix feien servir munició fabricada a Bulgària i Romania que havia sigut comprada pels EUA i l’Aràbia Saudita. “Aquests països fabriquen munició de tipus soviètic, que és la més utilitzada a Síria i l’Iraq. Quan hem volgut entendre com havia anat a parar a mans del Daeix, de vegades en només dos mesos entre la fabricació i el seu ús sobre el terreny, el que hem descobert és que l’Aràbia Saudita i els EUA van comprar armes a aquests dos països de l’Europa de l’Est. Se suposava que les armes havien d’anar a parar a grups opositors sirians, però en el conflicte van canviar de mans: de vegades perquè van ser derrotats pel Daeix i els van capturar els arsenals, de vegades perquè els grups s’escindien o canviaven les aliances, i de vegades perquè en la mateixa cadena de distribució un intermediari les desviava als jihadistes”, apunta Spleeters.

Normalment, quan un govern compra armes a un altre país ha d’acreditar que són per al seu propi ús i que no aniran a parar a altres mans. “Això és molt important, perquè a la UE hi ha una reglamentació que obliga els estats membres a verificar el perill que les armes siguin desviades abans de fer una exportació. I pel que sembla, dos dels compradors més importants de munició fabricada a Europa han trencat aquest requisit”, conclou.