ANÀLISI

Necessitat d'una concertació europea

Malgrat el panorama caòtic de respostes nacionals i desacords financers, la Unió Europea continua sent l'últim recurs quan les crisis passen per sobre dels governs i de les seves mesures desesperades. Mentre la pandèmia convertia el territori comunitari en el nou nucli de propagació del coronavirus, una UE mancada de reflexos va veure com els estats membres s'afanyaven a tancar fronteres i a prohibir l'exportació de subministraments mèdics necessaris. Schengen i el mercat interior van tornar a quedar escapçats i més d'un govern ha aprofitat la crisi per imposar mesures de control intern, com “l'estat d'emergència indefinit” decretat pel primer ministre hongarès, Viktor Orbán, per atribuir-se encara més poder.

La inoperància demostrada per l'Eurogrup, així com les imatges de camions militars russos circulant per les autopistes italianes per portar ajuda sanitària i l'arribada de vols xinesos amb material mèdic, semblaven esborrar del tot la realitat comunitària i alimentaven la imatge d'una absència de la UE.

Però no és una foto fixa. Els últims dies hi ha hagut algun canvi. Paradoxalment, la institució més tecnocràtica de la UE, el Banc Central Europeu, ha fet el primer pas anunciant que elimina els límits a la compra de deute públic dels països de la zona euro. La Comissió Europea també ha relaxat les normes de disciplina fiscal que obliguen a mantenir el dèficit pressupostari per sota del 3% del PIB, i reclama mesures per garantir la circulació de mercaderies. Per la seva banda, l'Elisi recordava dimecres que els francesos havien enviat un milió de mascaretes a Itàlia, tantes com els xinesos, i hospitals alemanys estan atenent pacients francesos i italians. Alguns d'aquests gestos són més simbòlics que d'altres.

Resultats insuficients

I, com ja va passar amb la crisi migratòria, la Comissió es troba novament davant la incapacitat de l'absència de competències perquè els poders clau per a la política sanitària i econòmica, que permetrien coordinar la resposta, estan en mans dels estats membres. Les videotrucades es multipliquen. És un canvi profund en la manera de fer la UE, conseqüència de les moltes crisis dels últims anys i de saber –encara que les retòriques nacionals ho amaguin– que el cost de la no coordinació és molt pitjor. Però, més enllà de les pantalles dividides amb les imatges dels caps d'estat i de govern, els resultats continuen sent febles i insuficients.

Com recordava aquests dies Shada Islam, del centre d'anàlisi Friends of Europe, el 2008, durant una cimera UE-Àsia que se celebrava a Pequín en ple esclat de la crisi financera, l'aleshores president de la Comissió, José Manuel Durao Barroso, va pronunciar la frase “O nedem junts o ens ofeguem junts”. Però Islam es lamenta: “Aquests dotze anys i tota una nova fornada de polítics del meu país primer han fet una gran diferència”. El pensador búlgar Ivan Krastev és dels qui creuen que el Covid-19 alimentarà “el retorn dels governs forts” i “el paper dels estats-nació”.

Però, en la realitat, la magnitud de la pandèmia i el cost econòmic que vindrà després superen la lògica dels estats. La concertació europea i la solidaritat econòmica i fiscal entre estats membres seran més necessàries que mai. La gestió d'aquestes conseqüències econòmiques serà la prova real de la cohesió de la Unió. Els inicis han estat decebedors, però, una vegada més, Brussel·les té una oportunitat per demostrar que la cooperació transnacional –malgrat l'espectacle que ofereixen els governs i els atacs al multilateralisme– és més imprescindible que mai.