Aquest podria semblar un dilluns de ressaca. En la política, tot indica que Espanya anirà a noves eleccions. En futbol, el Barça empassa saliva en vigílies del primer partit a caixa o faixa enmig d’un mal moment de joc i resultats a la Lliga.
Però creiem que no podem considerar que sigui un dilluns més després del que va passar ahir al camp de refugiats d’Idomeni a Grècia. Com saben, Idomeni és un poble grec molt a prop de la frontera amb Macedònia. Des de fa mesos, unes 11.000 persones, moltes de les quals són famílies amb criatures, van quedar aturades en aquest punt, camí del cor d’Europa. Algunes vénen de l’Afganistan, altres, de Síria, totes fugen de la guerra, s’han jugat la vida en pasteres i han gastat tots els seus estalvis i ara es troben que la Unió Europa no els acull. De fet, no tan sols no els acull, sinó que els llança gasos lacrimògens, bales de goma i granades de so. Ho va fer ahir la policia de Macedònia. Segons el testimoni que van entrevistar ahir els dos enviats especials de l’ARA, Cristina Mas i Xavier Bertral: “De manera pacífica, els hem anat a dir que fa dos mesos que esperem, que ja se’ns han acabat els diners i que volem passar en ordre. Que aquí hi ha moltes dones i criatures. No podem continuar així. Si no ens deixen anar a Alemanya, preferim morir a Síria. Però nosaltres els hem parlat i ells han respost amb gasos i bales de goma”.
I, per cert, un detall no menor que va captar l’agència internacional de notícies RUPTLY. Aquí ho tenen, per llançar aquest atac, la policia de Macedònia va travessar la frontera i va entrar en territori grec, en territori europeu.
El resultat de la càrrega antiavalots van ser més de 300 refugiats atesos pels efectes del fum i per contusions per Metges Sense Fronteres. Imaginin-se que som nosaltres, que marxem de casa, que fa mesos que vivim fugint, jugant-nos la vida amb pasteres, pagant màfies, perdent tots els nostres estalvis. I que quan som en territori europeu ens diuen que hem de desfer el camí, tornar cap enrere, cap a Turquia, amb els nostres fills. Desesperant, seria. Són gent que van marxar de Síria per la guerra, que els països del golf Pèrsic no els volen i la Unió Europea, tampoc. La càrrega d’ahir és una vergonya per a Macedònia, per a la Unió Europea i per a tothom. Ha passat a la vista de tothom, perquè ara tenim el món a un clic de distància, picant a la porta del nostre mòbil, igual que pica a la porta de la nostra consciència. Com recull avui la Carme Colomina, “el patiment s’ha internacionalitzat a més velocitat que la nostra capacitat d’integrar institucionalment aquest món”. La idea d’Europa se’ns n’està anant pel desguàs d’Idomeni,
Res de tot això té una resposta política fàcil, sí, ja ho sabem, però humanament la resposta és facilíssima. Sabem que això d’ahir és un crim miserable. Sabem que és inhumà i que no ho podem acceptar, almenys, en el nostre nom.
