“No hi ha cap altra ruta per aconseguir la pau que la del diàleg”

El monjo i sacerdot sirià Jacques Mourad aposta pel diàleg interreligiós tot i haver sigut ostatge de l’Estat Islàmic

El monjo sirià Jacques Mourad preparant-se abans de celebrar una missa al monestir de Montserrat. / MANOLO GARCIA

Veient la seva mirada i el seu somriure, costa de creure que el pare Jacques Mourad (Alep, 1968) passés 143 dies segrestat per l’Estat Islàmic. I encara resulta més inversemblant escoltar les seves paraules de perdó, pau i entesa, després de conèixer les tortures i el patiment que va viure. “Després de la meva experiència de captivitat, estic convençut que no hi ha cap altra ruta per aconseguir una pau veritable que la d’avançar cap al diàleg”, diu.

Convidat per Ajuda a l’Església Necessitada, aquest monjo i sacerdot catòlic conversa amb l’ARA a cavall de Montserrat i Manresa, per on ha volgut seguir els passos de Sant Ignasi de Loiola. Parla sense rancúnia dels mesos que va estar segrestat i es reafirma amb sinceritat en el que ha sigut el motor de la seva vida: el diàleg interreligiós.

La comunitat religiosa del pare Mourad, fundada a Síria pel jesuïta italià Paolo Dall’Oglio -segrestat i avui en parador desconegut-, estava totalment dedicada al contacte amb les altres religions. “En una regió on hi ha un conflicte primordial sobre la qüestió religiosa, estem convidats a trencar aquesta tensió i crear punts de trobada -explica el monjo-. Volem bastir les noves generacions en una mentalitat oberta, en la reconeixença recíproca i en el respecte i la valoració de cada religió”. Un esperit que resta intacte en la persona del pare Mourad tot i la seva experiència en mans de l’Estat Islàmic.

Segrest i llibertat

“El 21 de maig del 2015 un grup d’homes emmascarats i armats van envair el nostre convent de Mar Elian (Homs, Síria), del qual jo era responsable, i em van fer ostatge a mi i a un novici -explica el religiós-. Després de quatre dies tancats en un cotxe en ple desert, ens van dur a Raqqa. Vaig ser empresonat, em van amenaçar de ser decapitat i em van sotmetre a un simulacre d’execució perquè renegués de la meva fe”. Però no ho va fer. Al contrari, explica que va sentir durant aquests moments duríssims una gran força interior i que, fins i tot, va viure l’experiència del captiveri amb autèntica llibertat.

D’una experiència així, en què qualsevol podria haver desenvolupat odi a l’islam, por als refugiats o desconfiança cap a les persones en general, Jacques Mourad evita barrejar conceptes i recorda la seva vida en comú amb els musulmans: “He de ser testimoni de la meva experiència. Al nostre monestir rebíem cada dia més musulmans que cristians. I era normal perquè eren la majoria de la població. Però eren homes i dones que venien a pregar, a compartir. Són persones que per al Daeix són blasfemes, mals creients. Segons això, el 80% dels sirians són mals creients. I no és així. Els jihadistes no són musulmans veritables i no representen el veritable islam”.

A aquesta convicció del monjo, s’hi afegeix un fet cabdal de la seva experiència com a segrestat: l’home que el va alliberar era un jove musulmà. “Sense ell no podria haver fugit -explica Mourad-. Ell i altres musulmans es van comprometre, tot i el perill del Daeix, i van ajudar molts cristians a escapar. I ho van pagar amb la seva vida”.

“A l’Iraq hi ha cristians que parlen de veïns musulmans que els han fet fora de casa seva i els han robat. I tot això és cert. Però no podem quedar-nos només amb això. Hi ha molts musulmans que ens han ajudat”, afirma.

El pare Mourad es nega a deixar-se vèncer per la por. Ni pel temor al règim d’Al-Assad, que va intentar de desmantellar la seva comunitat pel fet que promou l’entesa entre les religions; ni per la por als jihadistes, que el van segrestar i torturar. “Davant la por, crec en l’amor, l’obertura i la llibertat -afirma-, tinc l’esperança que tot pot canviar. Fins i tot Al-Assad. Fins i tot Trump. Fins i tot Putin”.

L’Estat Islàmic lluita amb armes enviades pels EUA i l’Aràbia Saudita

La responsabilitat d’Occident

En aquest punt de la conversa, el pare Mourad es posa seriós i adverteix: “Sense un despertar de tots els pobles de bona voluntat al món, res canviarà; no podem tancar els ulls”. El monjo té clars els aspectes en què els occidentals han de prendre partit: “Cal que el nostre món es revolti contra les fàbriques d’armes. La riquesa no pot estar tacada de sang! Qui aturarà aquesta massacre? Qui aturarà aquest riu de sang que corre per la nostra terra?”, exclama. “I també dic als que estan en contra de l’acollida de refugiats: esteu davant una responsabilitat humana molt gran! La història marcarà els països rics per haver mirat cap a una altra banda”.