OBSERVATORI DE L’ÀFRICA

El Papa fa política; els polítics, de Papa

En una de les fotos publicades als diaris sobre la seva visita a Bangui, es veu el papa Francesc sortint de la Gran Mesquita de la capital, al barri anomenat PK-5 (quilòmetre 5).

La foto està feta des de la gran avinguda, i el fotògraf s’ha situat al mateix emplaçament que jo vaig escollir durant un viatge abans de l’estiu per prendre una foto de la mesquita. A mi m’interessava ensenyar com aquell recinte religiós s’havia convertit en un camp de refugiats. Una presó a cel obert dins de la gran presó que encara és el barri musulmà de la ciutat, l’històric centre comercial de Bangui.

Els musulmans refugiats a la mesquita o atrapats al barri, quan sortien a la gran avinguda, només podien caminar fins a la cantonada següent. Els que tenien el valor -o la gosadia- d’endinsar-se més enllà i eren reconeguts com a musulmans tenien moltes possibilitats de ser agredits, fins i tot assassinats.

Tampoc els cristians de la ciutat gosaven endinsar-se en els barris musulmans. Si bé en un primer moment, quan van començar les massacres de l’any passat, els musulmans van aconseguir el poder i van atacar els barris cristians, una vegada van arribar les forces internacionals a Bangui -amb els francesos al capdavant- la situació es va capgirar completament i ara són els cristians el que tenen el control de gran part de la capital.

Ni els uns ni els altres, però, han abaixat les armes, que es mantenen preparades per si de cas, ja que els mereixen nul·la confiança les promeses de reconciliació dels líders locals, així com el dubitatiu, fràgil, desorientat i oportunista paraigua protector de les forces internacionals, ja siguin les forces militars estrangeres o els diplomàtics que s’ocupen de la mediació i la reconstrucció política.

Recordo una reunió a la mesquita on, després de parlar amb l’imam, vaig estar conversant amb un grup de refugiats que explicaven, un darrere l’altre, les escenes de terror que els havia tocat viure. Durant un moment de la conversa un dels refugiats em va fer veure una filmació feta amb un telèfon. S’hi veia una botiga de carn, amb el cap d’un musulmà tallat, posat a la venda. Això és el que passa “fora”, va dir.

Les mateixes escenes de terror les vaig poder sentir a l’església de Fàtima, a menys de mitja hora caminant des de la Gran Mesquita.

El dia que el papa Francesc va voler trencar els murs d’aquesta divisió entre les dues comunitats i va entrar al recinte de la Gran Mesquita, el seu gest quedava perfectament clar: no en nom de la religió, la religió dels uns i la dels altres, és l’hora de parlar. I per demostrar-ho va anar-hi ell mateix. A la casa dels cristians i a la casa dels musulmans.

D’aquestes mal anomenades guerres de religió ja n’hem parlat molt i s’explica una vegada i una altra que la religió no és l’origen del conflicte, sinó que és la identitat protectora de conflictes entre comunitats que es veuen enfrontades per problemes socials i econòmics, sovint de supervivència -com pot ser l’accés a les pastures o l’aigua-. La religió, per tant, només deixarà de ser la identitat principal quan millori la lluita contra la pobresa i sigui possible construir un espai polític on qui és diferent deixi de ser una amenaça.

El gest del papa Francesc, esclar, només va ser un gest. Però un gest molt més orientatiu -deixeu-vos de religió i parlem de la justícia-; un gest molt més polític, laic, que tota aquesta cacau pseudoreligiós dels grans homes d’estat europeu que cada vegada s’escapoleixen més del debat polític, el debat de la justícia social, per pregonar identitats.

Curiosa paradoxa: el Papa predicant a favor de la política; els polítics dels estats laics moderns predicant com si fossin capellans o monarques. Uns tirant bombes en direcció a l’infern -aquest punt obscur identificat com el Mal, malgrat que hi ha una gent que hi viu-, l’altre arremangant-se la sotana i trepitjant el Mal per demanar perdó en nom del mal provocat per la religió que ell mateix representa.