OBSERVATORI DE L’EST

Pendents com mai de Putin

El guerrer que vigila Síria, l’Estat Islàmic i Turquia, i que alhora és redemptor civil que ordena la reforma del Codi Penal per donar més seguretat als russos i vetlla per la creativitat infantil a les escoles. Ucraïna? Sembla que li queda lluny. I ni un mot sobre les retallades en sanitat i ensenyament que reduiran un 30% els sous dels mestres. El missatge llançat per Vladímir Putin el 3 desembre al Kremlin davant d’un miler de convidats és el d’un líder providencial. Un ritual que es renova cada any per aquestes dates i que d’aquí pocs dies es repetirà en formats mediàtics diversos. L’ombra de Putin planant sobre Occident i provocant sentiments d’amenaça als analistes i fins i tot a algun filòsof. I més tenint en compte que al líder rus li queda gairebé una dècada al poder: res fa pensar que el 2018 no sigui reelegit fins al 2024. Nou anys impredictibles. Mai com ara, doncs, Putin havia estat tan observat. Gairebé disseccionat. Per trobar un moment equiparable, cal remuntar-se al 1999-2000, quan va aterrar al poder i va desencadenar un munt d’incògnites. ¿Putin seria un simple titella del poder econòmic oligàrquic, o bé un àrbitre guardador d’equidistàncies? ¿Acabaria sent una víctima del sistema? Doncs ni titella, ni àrbitre, ni víctima, sinó l’amo. Mentre la societat i algunes elits feien càbales, l’exkagebista s’enfilava en els sondejos fins a batre rècords de popularitat.

Els mitjans escamparien la seqüència del Putin mascle fent claus de judo i també la llegenda de com va ser batejat d’amagat en temps soviètics. Tot això guarnit amb la cançó de les rockeres Larissa, Nataixa i Ira xisclant “Vull un home com Putin, ple de força, que mai no s’emborratxa, que no em maltracta, que mai no em deixarà!” Un Putin peça clau del règim anomenat dels silovikí -dels “forçuts”-, que aparentment seria temperat per les dosis de progrés i prudència generats per l’entrada de divises arran de la puja dels preus del gas i del petroli.

Qui primer es va adonar de les pulsions guerreres de Putin va ser Timothy Garton Ash quan el 1994, a l’Ajuntament de Sant Petersburg, va detectar el ressentiment que traspuava una conferència del tinent d’alcalde Vladímir Putin. Al cap de vint anys, en plena guerra a Ucraïna, Garthon Ash acaba de lligar caps. Però el gran alertador de les intencions del líder rus havia estat el recentment mort filòsof francès André Glucksmann, quan li sent dir al G-8 del 2006 a Sant Petersburg que la desintegració de l’URSS havia estat la catàstrofe geopolítica més gran del segle XX. ¿Algú pot imaginar-se Angela Merkel gemegant per la destrucció del III Reich?, es demanava Glucksmann. Fa unes setmanes el també filòsof francès Bernard-Henri Lévy denunciava la paràlisi occidental davant l’escalada russa i alhora definia el que anomena el partit de Putin a Europa: el formen els que des de l’extrema dreta, la dreta i l’esquerra callen quan, per primera vegada des de la Guerra Freda, es modifiquen per la força les fronteres europees. El clam impotent de Lévy té com a contrapunt l’advertiment d’Eric Chol, del Courrier : de Putin es pot dir que és un cínic, un nostàlgic d’un món bipolar i un suport de dictadors odiosos. Es mou per instint de revenja i posa en perill la pau del món. Però no se li pot negar habilitat política. I Steven Lee Myers, de The New York Times, ho arrodoneix recordant que, tot i estar aïllat, Putin s’ha enfrontat a la debilitat, ignorant-la i fins i tot desafiant-la. I en els quinze anys que duu al centre de la política russa aquesta estratègia li ha funcionat.

Més continguts de