“Pensava: «Com és que no fan res?»”

BarcelonaQuatre catalans que viuen per raons diverses a la Xina i Itàlia expliquen com és això de fer una vida marcada pel Covid-19 en dos països que porten avantatge en la lluita global i que, d’una manera o altra, han servit d’exemple als governs europeus a l’hora de decidir-se a ordenar mesures incòmodes i restrictives per a una ciutadania acostumada al lliure moviment i a viure trepitjant el carrer

ITÀLIA: LA VIDA A LA ZONA ZERO DEL BROT

Alzano Lombardo va ser la zona zero del brot a Itàlia a finals de gener. Així que es pot dir que Eulàlia Pàmies, veterinària barcelonina empadronada en aquest petit municipi de la Llombardia, té un màster en coronavirus. La regió va quedar tancada per decret quan el govern italià ja va veure que la transmissió estava fora de control, i tant Pàmies com els seus veïns es van haver d’adaptar al nou ritme de confinaments a casa, permisos especials per sortir a treballar i mesures d’autoprotecció. “Potser una de les coses bones és que s’han acabat de cop els tres petons”, fa broma Pàmies des de la seva consulta veterinària, que, malgrat tot, ha pogut mantenir oberta amb certes mesures, com la de no deixar entrar més d’un client alhora. La sort és que viu i treballa a la mateixa localitat i no necessita, com el seu marit, cap autorització per moure’s sense que li caigui una multa o una denúncia.

Lídia Manzanera i la seva família van arribar a Sarzana, a la regió de la Ligúria, gairebé alhora que el coronavirus. “Tot va ser molt precipitat”, recorda per telèfon des de casa seva, on hi ha també els seus fills de dos i cinc anys, que des que van tancar les escoles no surten i es distreuen amb la tele i fent manualitats. Manzanera ho aprofita per anar a comprar quan el seu marit arriba de la feina. Sempre protegida i sense badar gaire.

Els carrers estan deserts, amb un silenci simptomàtic, i les poques persones que hi circulen mantenen distàncies prudents, gestos estranys per a una cultura mediterrània. Si a l’inici del brot encara es veien nens als parcs, ara ja no, afirma aquesta mestra de música empordanesa. Itàlia va a mig gas: no hi ha teatres, ni cinemes, ni esports. Tampoc obren els bars ni les terrasses.

Les limitacions a la ciutat han provocat algun canvi: “Hi ha més gent als boscos, perquè al final necessites respirar aire fresc, estirar les cames”, explica la veterinària.

Només es mantenen al marge de les restriccions les botigues d’alimentació, les farmàcies i els quioscos. Si bé els primers dies el pànic es va apoderar de la gent i es van arrasar les prestatgeries dels supermercats com si fos una guerra, ara ja “hi ha de tot”, diu Manzanera. L’únic que recorda l’excepcionalitat és la poca presència de clients, els guants i desinfectants d’ús obligatoris i el fet que el personal vagi protegit. “És irreal”, il·lustra Pàmies.

Des que el coronavirus marca l’agenda no hi ha tampoc ni trobades amb amics ni dinars familiars. Tothom ha fet un canvi i s’ha conscienciat que “la responsabilitat individual amb la comunitat” és bàsica i vital per frenar l’epidèmia. Manzanera admet que al principi li va sobtar la determinació del govern de tancar la regió, i que fins i tot va pensar que era una sobreactuació. Ja no, i es fa creus que Espanya hagi trigat tant a posar-se les piles. “Pensava: «Com és que no fan res?»”, exclama, en una reflexió compartida per Pàmies, que, com a veterinària, diu que ens hem d’acostumar als virus.

LA XINA: LA LLIÇÓ APRESA DE LA SARS

Comencen a veure llum al final del túnel després de tres mesos de parada en sec i canvis en l’enyorada quotidianitat. “Tornem a poc a poc a la normalitat”, afirma en conversa telefònica Jordi Payà, professor d’arquitectura a la Universitat de Nanquín, que des que va esclatar el brot de coronavirus a Wuhan, a 500 quilòmetres, fa les classes per videoconferència i gairebé viu reclòs al seu apartament d’un campus fantasmagòric. Els bars i menjadors han tancat, i bona part dels alumnes ja no van tornar de les vacances d’Any Nou. “Surto un cop cada tres dies una mitja hora per comprar”, afirma aquest jove, que acostumat a menjar en les parades de carrer ara ha passat a ser usuari del microones de casa. És només un detall de la nova rutina. A la ja de per si usual mascareta per protegir-se de l’alta contaminació ara s’imposa el control de temperatura abans d’entrar en una botiga o les línies que marquen la distància preventiva a les cues per pagar, o tenir l’ascensor forrat de plàstics.

Anna Garriga fa deu dies que va arribar de Hong Kong i assegura que, tot i que li va costar entendre tantes mesures restrictives, que al principi li van suposar un veritable “xoc cultural”, finalment li han semblat del tot encertades. Va valorar fins a tal punt que la cosmopolita ciutat funcionés a mig gas, malgrat els pocs contagis detectats (129 positius i set morts), que quan va aterrar a l’aeroport del Prat es va “horroritzar”. Ningú li va donar indicacions de què havia de fer, malgrat que ara Hong Kong es considera zona de risc, així que s’ha autoimposat certa contenció en la vida social i quan surt al carrer a Barcelona agafa la mascareta, tot i que sap que rebrà mirades indiscretes. “Als de casa no els he fet petons i tampoc no he anat a veure la meva àvia per precaució”, explica.

Xinesos i hongkonguesos tenen encara molt present què va suposar la SARS, una malaltia respiratòria causada per un altre coronavirus que el 2003 va fer tremolar la societat. “Quan hi vaig arribar em va sorprendre que no t’aguantessin mai la porta al passar o que evitessin qualsevol contacte físic, però ara ho entenc tot”, diu Garriga. Malgrat ser conscient de l’autoritarisme del règim xinès i de l’hipercontrol social, Payà assenyala que segurament això ha evitat que el brot s’escampés més. Tots dos es pregunten per què Catalunya ha trigat tant a reaccionar.

Cada dia el professor envia dos cops la seva temperatura i sap que si algú s’atrevís a mentir en les dades o en els símptomes seria castigat. A Hong Kong Garriga va saber a través d’una web que un dels seus veïns passava la quarantena. Tot dos coincideixen en dir que han passat de ser objecte de preocupació de familiars i amics a ser ells els preocupats pels seus. Payà aprofita l’ocasió per queixar-se “del racisme contra els xinesos i l’eurocentrisme” que s’ha exhibit veient “conspiracions” inexistents. Això sí, la parada pel coronavirus ha aconseguit reduir la contaminació, fet que li ha permès descobrir “els estels del cel xinès”.