Polònia no vol fer enfadar Putin
Des que el Kremlin es va annexionar Crimea i va ocupar l’est d’Ucraïna, Polònia s’ha desviscut per proclamar el seu suport al govern de Kíev i a l’enviament de tropes dels EUA al Bàltic, a Romania i a Polònia mateix. Però aquesta fal·lera atlantista -autèntica i justificada- té matisos i ambigüitats. El nou president de Polònia, el conservador Andrzej Duda, es vanta de ser més atlantista que el seu predecessor, Bronislaw Komorowski, a qui retreu que mai es va mullar a fons amb Ucraïna i que només va enviar-hi ajuda humanitària. Però com que Duda no aclareix què és el que caldria enviar des de Varsòvia, tot fa pensar que no vol indisposar-se massa amb el Kremlin. Duda no perd de vista que Putin va ser el primer líder mundial que el va felicitar en ser elegit. I potser per això va donar allargs per trobar-se amb Petró Poroixenko, tot i que el president ucraïnès volia viatjar a Varsòvia el 27 de maig mateix.
El president Duda és de Llei i Justícia, el partit de Lech i Jaroslaw Kaczynski, que semblava que, després del mogut mandat dels bessons, trigaria una mica més a tocar poder. Però sembla que el polonesos s’estan cansant de Plataforma Cívica, el patit hereu dels liberals de Solidaritat ara enquadrat en el PP europeu. Aquesta singularitat de Polònia de tenir dues dretes alternant-se en el poder no es pot entendre sense capbussar-se en la història. Després de 40 anys de comunisme, precedits per quatre esquarteraments i repartiments del país entre els imperis veïns, Polònia ha conegut finalment la democràcia i la pau social. Potser hi ha ajudat també que l’economia polonesa fos de les poques d’Europa no afectades per la crisi. I potser no es pot parlar de luxe ni d’un gran benestar, però sí d’una prosperitat mai vista els últims tres segles. Això fa que l’esperit de conservació d’aquests mínims entronqui com mai amb el nacionalisme defensiu tan interioritzat pels polonesos. Possiblement per això el president Duda no va voler que una trobada precipitada amb Poroixenko enterbolís els bons senyals provinents de Moscou. Una ciutat on -juntament amb Berlín- s’han decidit totes les desgràcies de Polònia dels últims segles.
Una gamma d’ambigüitats
No és gens estrany, doncs, que Andrzej Duda estigui cercant equidistàncies entre l’ideari atlantista i la responsabilitat de preservar l’estabilitat fronterera. Es tractaria de trobar una posició semblant a la del conservador hongarès Viktor Orbán, que té unes magnífiques relacions amb la Rússia de Putin tot i que Hongria és un dels països de l’est d’Europa que més va patir la Guerra Freda i la irrupció dels tancs soviètics el 1956. Duda estaria cercant espais on poder fer compatible el confort europeu amb la comoditat que suposa unes relacions amb Rússia almenys tranquil·les. Per això cal desplegar tota una gamma d’ambigüitats retòriques i gestuals com la que fa mesos que s’assaja precisament a Hongria. Allà es dóna el fet que l’extrema dreta del grup Jobbik intenta erosionar el govern de Viktor Orbán retraient-li l’amistat que manté amb Vladímir Putin. Els ultres intenten treure rèdits del flanc més anticomunista i antisoviètic de la societat hongaresa, però alhora no fan escarafalls dels recursos amb què és temptat per l’aparell de propaganda putinista. Ultres de Jobbik amb càrrec parlamentari van anar a fer d’observadors al referèndum d’annexió de Crimea a Rússia el març del 2014, mentre els autèntics observadors internacionals de l’OSCE no gosaven sortir de l’hotel per por a ser esbroncats o agredits.
