OBSERVATORI DE L’EST

Putin: successió o transició?

La sacsejada institucional llançada per sorpresa per Vladímir Putin el 15 de gener ha provocat una allau d’interrogants aquestes últimes setmanes. Interrogants envoltats d’enigmes: què està preparant? Un successor el nom del qual encara no se sap? Res semblant, esclar, al defenestrat Dmitri Medvédev, que no ha anat més enllà de fer de comparsa. ¿Putin vol plegar, però fent veure que es queda? ¿O bé la qüestió és que es queda fent veure que se’n va? Hi ha think tanks i analistes que no descarten una combinació de tot plegat, que l’amo del Kremlin aniria dosificant segons el moment: ara amb rapidesa, ara amb alguna aturada, i tot envoltat d’incertesa i d’una certa calma aparent. Queda temps per esbrinar-ho i definir-ho, perquè les eleccions presidencials a les quals Putin ja no es podria presentar per imperatiu constitucional no són fins al 2024: quatre anys donen per a moltes jugades d’escacs. Però paga la pena centrar-se en la situació desencadenada, perquè reflecteix el marc mental de Putin, moblat amb els elements més densos de les profunditats del KGB. Un autèntic cor de les tenebres, com el que defineix la novel·la de Joseph Conrad.

I posats a suposar, de debò que Putin encara s’ho està pensant? O ja té pensats i decidits tant el seu futur com la continuïtat del seu règim? I pel que fa al guió: ¿fins on el motiva convertir-se en el dirigent que més temps ha manat a Rússia, superant Stalin, que hi va governar del 1924 al 1953, gairebé trenta anys? Ell ja en porta vint, i segur que es mira l’agenda i el calendari perquè els canvis institucionals anunciats prolonguin la seva vida política fins a igualar la del vencedor de la Gran Guerra Pàtria contra el nazisme. ¿Amb el procés que acaba d’engegar, podria Putin accedir al càrrec de primer ministre -esquivant els obstacles constitucionals per ser president- com ja va fer entre el 2008 i el 2012? Potser sí, i fins i tot amb més atribucions, perquè l’investiria la Duma. Un nou hemicicle amb poders constituents per endreçar les institucions i -compte!- per enfortir el Consell d’Estat, que es convertiria en el cor del règim: un nou politburó sense ressuscitar-ne el nom. I el gruix d’aquesta reforma política -és inevitable associar-la amb la que va fer Suárez per reformar el franquisme- se sotmetria a un referèndum, que, esclar, esdevindria un plebiscit sobre el règim i el seu fundador.

Gradualment, per entregues

Tot fa pensar que som davant una operació de transició-successió per entregues farcida d’incògnites i enigmes, com deia al començament d’aquest article. Incògnites que s’assemblen a les que hi havia fa 20 anys en aquestes mateixes dates. Qui era Putin? Què arribaria a ser? ¿Un titella dels oligarques, considerant la influència de Berezovski? ¿O un àrbitre-mediador que aniria aconseguint poder? ¿Tot el poder? Doncs això ha passat. Els últims vint anys l’amo del Kremlin ha deixat participar en el joc diferents actors econòmics, però no ha compartit el poder amb cap d’ells. ¿És ara l’hora de l’arbitratge? ¿Donar més poder econòmic a oligarques i tecnòcrates i així repartir joc per assegurar el futur del règim? Si no li surt bé, a Putin sempre li quedarà la solució autoritària: la de l’estat policial, amb urnes només per guarnir i el títol de líder nacional indiscutible, com li suggereix el seu màxim assessor, Vladislav Surkov. Amb tot, de moment, Putin vol jugar a anar de la llei a la llei.