Putin tem la caiguda de Maduro
Una retirada negociada; un cop militar amb risc de guerra civil; una intervenció internacional instigada per Trump, i un autocop del mateix Maduro. Són els quatre escenaris sobre Veneçuela que ara mateix preveuen els principals think tanks. Putin calla, però s’intueix que aposta per la bunquerització de Maduro. De la mateixa manera que la Unió Soviètica no es podia permetre la caiguda de la Cuba castrista, la Rússia de Putin no es pot permetre la caiguda de la Veneçuela bolivariana. Els motius de l’URSS eren geoestratègics i alhora de matriu ideològica. I tot i que el capitalisme d’estat putinista té poc veure amb el bolivarisme, el Kremlin continua acaronant vells imaginaris soviètics i no renuncia a posar una grapa al pati de darrere dels EUA. Veneçuela és el soci de més voltatge estratègic de tots els de Llatinoamèrica: rep prop del 75% de les armes que el Kremlin exporta al subcontinent. Però no només armes: es calcula que les empreses públiques russes, especialment la petroliera Rosneft, han injectat més de 15.000 milions d’euros al règim de Caracas. I els enviaments previstos serien d’unes 600.000 tones de cereals per valor de més de 50.000 milions d’euros. Per tant, si Maduro cau, el nou règim no tornarà el deute a Moscou i, a més, farà fora de Caracas els assessors militars russos que des de fa mesos planifiquen el desplegament d’una base militar russa. Alhora, al president rus se li planteja un cru interrogant: ¿fins quan se sent capaç de donar suport a un règim corcat per la corrupció i la hiperinflació?
De vegades el Kremlin sembla captiu de les seves pròpies opcions estratègiques. Des que va intervenir militarment a Geòrgia el 2008 -trajectòria culminada amb l’ocupació de l’est d’Ucraïna i l’annexió de Crimea el 2014- Putin no ha deixat de tenir amistats perilloses. ¿A qui feia cas Putin quan donava plena protecció a un sàtrapa com el president ucraïnès Víktor Ianukóvitx? Maduro és una motxilla pesant, però mirant el panorama llatinoamericà a Putin tampoc li deu plaure riure-li les gràcies a personatges com ara el president de Nicaragua, Daniel Ortega. Però resulta que la Nicaragua postsandinista, amb Veneçuela, Cuba i Bolívia -països que s’oposen a les sancions a Rússia-, constitueix el nucli dur de l’anomenat eix ALBA, que els experts en política exterior hereus del KGB veuen com un actiu amb possibilitats de futur. Una estructura amb vocació de connectar-se i encaixar amb l’eix euroasiàtic que Rússia ha anat teixint amb la Xina, l’Iran i Turquia.
I l’amistat Trump-Putin?
La crisi veneçolana és probablement la més neuràlgica de totes les crisis que fins ara han sacsejat el pretès bon rotllo entre Donald Trump i Vladímir Putin. Ni la guerra de Síria ni el Russiagate han pogut trencar la connexió Trump-Putin, però un enrenou a Veneçuela amb repercussions a tota l’Amèrica del Sud sí que podria obrir una esquerda irreparable entre dos personatges impredictibles. Si Maduro és finalment derrocat amb tècniques de cop d’estat del segle XX, Putin hauria d’assumir la derrota i es veuria abocat a proclamar una Guerra Freda 2.0. Amb tot, el putinisme no marxaria de l’Amèrica Llatina ni deixaria de finançar escletxes que li poguessin ser rendibles. I si finalment el règim bolivarià es manté, a la força o per les urnes, la realitat haurà demostrat a Putin que la seva arriscada aposta pagava la pena.
