OBSERVATORI DE L’EST

Putin vol vots sense soroll

Disposat a perpetuar-se en el poder, Vladímir Putin controla acuradament els tempos electorals: les eleccions parlamentàries es faran no pas cada quatre anys sinó cada cinc. Les del diumenge 18 de setembre són les primeres que s’han ajornat i se celebren coincidint amb les municipals i regionals, a un any i mig de les presidencials. Abans, l’elecció del president -al març- quedava just a tres mesos de la dels diputats de la Duma -al desembre-. Però les últimes parlamentàries del 2011 van ser tan mogudes, amb acusacions de tupinada i mobilitzacions al carrer, que van aconseguir esquitxar la campanya de Putin. El president va guanyar amb el 63% dels vots i no va haver d’anar a una humiliant segona volta. Però la incertesa i l’angoixa sembla que van arribar a desbordar el marc mental de Putin i les càmeres van captar, per primera vegada, l’amo del Kremlin plorant un cop publicat el primer escrutini oficial.

Allò no s’havia de repetir més i Putin va començar a aplicar la màxima de Stalin segons la qual el més important d’unes eleccions no són els vots sinó qui els compta: les presidencials serien cada sis anys i les parlamentàries cada cinc, totalment desconnectades. Per esvair qualsevol indici o suposició de designació a dit, els candidats del partit governamental Rússia Unida (RU) ja van ser elegits al maig en primàries. Els diputats de RU seran els que formaran la majoria parlamentària juntament amb els del Front Popular, el moviment cívic-patriòtic que dóna suport polític a Putin al més pur estil del culte a la personalitat. I encara més: per curar-se en salut del tot, Putin ha volgut assegurar un escrutini fluid i creïble que faci impossible evocar cap sospita de frau com les que van provocar les protestes de finals del 2011. El diumenge 18 de setembre ha de ser un tràmit net i vistós.

I per garantir la màxima pulcritud, Putin s’ha tret del mig els buròcrates que fa cinc anys, per desídia o incompetència, van posar el sistema electoral rus al llindar del precipici. Vladímir Txúrov no serà president a la Junta Electoral Central, un càrrec que ja ocupa Ella Panfílova, una dona de la màxima confiança de Putin i alhora una funcionària amb fama d’honestedat en el seu càrrec anterior de Defensora dels Drets Humans, al Síndic de Greuges. Però d’on ve Panfílova? Doncs el 1989 era diputada del Soviet Suprem, entre el 1991 i el 1994 va ser ministra d’Afers Socials de Ieltsin i després, amb Putin, membre del Consell Presidencial responsable del desenvolupament de la societat civil: com si la societat civil fos una cosa desenvolupable i mal·leable segons els supòsits i els interessos de polítics i buròcrates.

Panfílova és d’aquells perfils postcomunistes amb pretensions liberals, sempre disposats a fer la síntesi entre el possibilisme i la resignació, intentant quedar bé amb la societat però mantenint-se a l’ombra del poder. No va obrir boca dimarts quan el Kremlin va acusar el Centre Levada -l’únic ens demoscòpic independent- de rebre diners dels EUA i ser un “agent de l’estranger”, la versió actualitzada dels “enemics del poble”. Amb Panfílova comptant els vots es compleix una altra màxima soviètica segons la qual perquè unes eleccions vagin bé, més que programes i candidats, calen “recursos administratius”. I m’és inevitable -un cop més, i sé que em repeteixo- pensar que l’hemicicle de la Duma que sortirà de les urnes d’aquí uns dies serà una cosa semblant al plenari del comitè central del PCUS.

Més continguts de