Què ha passat al Kurdistan iraquià després del referèndum?

BeirutQuan el 25 de setembre el Kurdistan iraquià va celebrar el referèndum d’independència va desafiar Bagdad i els seus socis regionals i internacionals. El mandatari kurd, Masud Barzani, era conscient que aquesta “ofensa” tindria conseqüències i afectaria les relacions internacionals de la regió. No obstant això, cal aclarir que el referèndum al Kurdistan iraquià no tenia com a objectiu una declaració immediata d’independència, sinó que era més aviat una consulta no vinculant per saber fins a quin punt el poble kurd vol la independència. I va quedar palès: el sí es va imposar amb el 92% dels vots.

La consulta independentista sempre va ser una aposta perillosa, però necessària per negociar. Barzani volia utilitzar la victòria del sí com una carta per pressionar Bagdad i per aconseguir més pes polític i econòmic, així com més independència a l’hora d’administrar les reserves de cru al nord de l’Iraq. Però li ha sortit el tret per la culata.

De moment més que obrir una finestra de diàleg amb Bagdad se li han tancat, literalment, les portes del Kurdistan iraquià. Sancions econòmiques i mesures punitives -com el tancament dels passos fronterers i dels aeroports internacionals-és l’únic que, de moment, ha aconseguit el govern de la regió autònoma del Kurdistan. En total, el Parlament iraquià ha aprovat deu mesures de càstig contra les autoritats del Kurdistan després de la seva declaració d’independència. A més d’exigir el domini dels aeroports i dels punts de control de fronteres, Bagdad demana a Irbil tenir sota el seu poder els pous de petroli del nord de l’Iraq. Així mateix, perseguirà els funcionaris que han participat en el referèndum.

Comencen a sonar tambors de guerra a la ciutat petroliera de Kirkuk. La setmana passada el Parlament iraquià va aprovar l’enviament de tropes a aquesta localitat si Irbil no en lliura el control a Bagdad. Tot i això, el primer ministre iraquià, Haider al-Abadi, ha reiterat durant els últims dies que no hi haurà forces iraquianes a Kirkuk. Però, de manera extraoficial, les milícies xiïtes -conegudes com a Unitats de Mobilització Popular, que tenen el suport de Bagdad- han advertit que “res no les aturarà per preservar la unitat de l’Iraq”.

Després de la consulta d’independència, l’Iraq ha consolidat llaços militars amb els dos països que són veïns amb la regió del Kurdistan: l’Iran i Turquia. Han fet simulacres militars conjunts a la frontera.

El temor que la declaració d’independència del Kurdistan iraquià pugui estendre’s a la regió kurda de Turquia -on viuen 15 milions de kurds- o la de l’Iran -que té una població kurda de més de 8 milions- ha fet que dues potències regionals tradicionalment rivals siguin ara al mateix bàndol.

L’Iran i Turquia pretenen coordinar-se per impedir les exportacions de petroli del Kurdistan iraquià. A començaments de setmana el president turc, Recep Tayyip Erdogan, i el seu homòleg iranià, Hassan Rouhani, es van reunir a Teheran amb aquest objectiu.

Durant els últims anys el Kurdistan iraquià ha experimentat una de les taxes més altes de creixement econòmic a nivell mundial gràcies a les vendes de petroli i al flux de milers de milions de dòlars d’inversió estrangera, que han alimentat un auge en la construcció sense precedents. Si Turquia talla finalment el subministrament de petroli, l’economia del Kurdistan es veurà seriosament afectada, ja que exporta cru als mercats internacionals mitjançant un oleoducte que arriba al port turc de Ceyhan.

El govern kurd de l’Iraq s’esperava tenir el suport de Washington, però ara amb Donald Trump la política exterior dels EUA és impredictible. Sent realistes, si als kurds els ha costat gairebé un segle fer un referèndum d’independència, quantes dècades més necessitaran per tenir un estat?