Refugiats sirians desembarcant a Atenes: "Esperem que la gent d'Europa ens ajudi"

El port del Pireu rep milers de famílies que fugen de les guerres de Síria, l'Iraq i l'Afganistan

Són les vuit del matí al port del Pireu. Arriba el 'Patmos', un ferri que ve de l'illa grega de Lesbos, que aquest estiu ha passat de ser un destí turístic paradisíac a ser una de les principals portes d'entrada a Europa per a les desenes de milers de refugiats que fugen de les guerres de Síria, l'Iraq i l'Afganistan.

El vaixell obre les portes i una riuada de gent, carregats amb bosses i criatures, desembarca. Alguns aplaudeixen. Són a Europa, a terra ferma. Han deixat enrere els barrils de dinamita, els atacs químics i tota la maquinària de guerra del règim de Baixar al-Assad que des de fa més de quatre anys martiritza les ciutats i els pobles rebels. També fugen de la violència de l' Estat Islàmic. Ara s'ha acabat el perillós viatge en pastera fins a l'illa grega. Al davant tenen una Europa que construeix murs contrarellotge, però estan contents: ells s'han salvat.

La Suhad és una noia de 20 anys de Daraa, una ciutat del sud de Síria que va ser de les primeres a revoltar-se contra el règim d'al-Assad al març de 2011. Porta a coll la seva filla de 2 anys que s'acaba de despertar i es frega els ulls. «Síria és molt perillosa: l'exèrcit ataca la gent i hem hagut de marxar per salvar-nos. Volem anar a Alemanya només per viure en pau».

Van fugir de casa seva ara fa un mes, i han seguit el periple de milers de sirians: travessar un país en guerra, creuar la frontera turca, i anar en pastera fins a Lesbos. El seu marit, el Hassan, de 24 anys, sap que el camí que els queda no és fàcil: «Macedònia i Hongria estan tancant les fronteres, nosaltres volem arribar a Alemanya o a Suècia, no sabem què passarà, esperem que la gent ens ajudi. Només venim a Europa per viure en pau i salvar la pell».

Dos agents de policia intenten que la gent pugi ràpid als autobusos que els portaran a la plaça d'Omonia, al centre d'Atenes, des d'on continuaran el viatge cap a Macedònia. La parella amb la criatura puja de pressa.

"On va aquest autobús?"

«Aquest autobús va a Macedònia?», pregunta una dona que viatja amb deu persones de la família Bukaben d'Alep, la ciutat siriana on els rebels resisteixen en el doble front, contra els atacs del règim i de l'Estat Islàmic. «La guerra allà és terrible». Al grup hi ha un nadó d'un mes i mig i un altre de sis mesos, que la seva mare alleta asseguda a la drassana del port.

A les bosses porten només el que és imprescindible. Una mica de roba, els diners i joies que els queden i els papers: els joves, el títol universitari, i els grans l'escriptura de propietat de la casa que han deixat enrere. Volen arribar a Alemanya, on els espera el seu fill.

Han pagat 2.000 euros per persona a tots els traficants que els han anat portant en les diferents etapes del camí, entre els quals el que els va passar en pastera fins a Lesbos: «vam passar molta por, però estem vius, gràcies a Déu». Esperen que arribar al seu destí els costarà el doble. En el seu cas, no són tan conscients dels perills que hauran d'afrontar a partir d'ara: «¿La policia ha tancat la frontera d'Hongria? I a Sèrbia també? Però per què? Per què no deixen passar la gent? Per on creus podem anar?», demana.

L' Abderrahman Nasser, d'Alep, va fugir fa tres anys a Turquia, on ha deixat la seva família fins que es pugui instal·lar a Bèlgica i s'hi pugui reunir. Ha invertit tots els estalvis en el viatge. Demana el mòbil per fer una trucada a un compatriota que fa uns anys que és a Grècia. El mòbil és per a molts l'objecte més preuat, imprescindible per mantenir el contacte amb els seus i informar-se de quin és el proper pas més segur.

El Mahdi, un afganès de 18 anys, espera abatut a la drassana que arribi un amic amb qui havia estat a Lesbos: «Vaig perdre el mòbil i ara no puc parlar amb la meva família». Explica que ha gastat els tres mil euros que li van donar els seus pares per fer el camí que permeti treure tota la família de la violència que viu el seu país: «Ara no tinc diners ni per menjar». Va arribar a Atenes fa dos dies després d'un mes de viatge penós a través de l'Iran i Turquia, on va haver de deixar la bossa pel camí, perquè no podia carregar tant de pes mentre avançava a peu, esquivant la policia iraniana. «No sabem què passarà, només podem anar endavant, fins a Alemanya o un país on puguem viure, ara ja no hi ha marxa enrere», sentencia. «Espero que la gent comprengui la nostra situació i ens ajudi: només demanem que ens tractin com a éssers humans».

La Nouf, de 16 anys, s'ha convertit en la guia de les 19 persones de la seva família (entre les quals hi ha sis criatures), que va fugir fa deu dies de la ciutat siriana de Deir al-Zour. Els Kalaf també volen anar a Alemanya, però esperen que un dia la guerra a casa seva s'acabi per poder tornar. Asseguren que l'única solució és que caigui el règim que ha llançat tot el seu arsenal de guerra contra el poble: «Fora Baixar al-Assad... un dia o un altre aquest malson s'acabarà, i podrem tornar a casa».