Refugiats atrapats a Xipre, la nova porta d'entrada a la UE

L'illa s'ha convertit en el país europeu amb més refugiats per càpita

MATINA STEVIS-GRINEFF (THE NEW YORK TIMES)

Clinton Yebga va embarcar en un vol de Turkish Airlines des del Camerun, va fer escala a Istanbul i va aterrar sense problemes al nord de Xipre. Però en lloc de dirigir-se a la universitat de la zona nord, controlada pels turcs, se'n va anar a l'anomenada Línia Verda –la frontera nominal que divideix l'illa– i d'allà a la República de Xipre, que forma part de la Unió Europea.

Avui, a l'espera d'una decisió sobre la seva sol·licitud d'asil, viu al camp de refugiats de Kofinou, que comparteix amb sirians, palestins i altres camerunesos. És una de les més d'11.200 persones que l’any passat van descobrir aquesta ruta, que ha convertit l'illa en el país amb més refugiats per càpita de la UE.

En el pic de la crisi migratòria del 2015, la UE va signar un acord desesperat amb Turquia per evitar que els refugiats arribessin a les illes gregues. Des d'aleshores molts menys immigrants han intentat travessar l'Egeu, però Xipre s'ha convertit en un forat negre.

"Gràficament es pot dir que el nord de Xipre és la sala d'espera d'aeroport més gran d'Europa", explica James Ker-Lindsay, investigador de la London School of Economics especialitzat en la política del sud-est d'Europa. "Aterres al territori de la República de Xipre, però fins que no passes pel control de fronteres a la Línia Verda –que no és una frontera pròpiament dita–, no ets oficialment a la República de Xipre", explica.

Xipre té una població de 850.000 habitants, i mentre que a la resta de la UE el pic de la crisi migratòria del 2015 ja ha quedat enrere, a l'illa el nombre de refugiats s'ha multiplicat per cinc els últims quatre anys. La majoria hi arriba pel nord, tot i que també n'hi ha que hi arriben per mar en pastera.

Yebga, un somrient jove de 23 anys, explica amb un anglès poètic que va haver de marxar del seu país d'origen perquè el perseguien per la seva feina com a periodista. Quan la policia va pegar la seva mare perquè no els volia dir on s'amagava va saber que havia arribat el moment de marxar. Va pagar mil euros pel vol de Turkish Airlines i mil més per matricular-se en una universitat del nord de Xipre que li va proporcionar el visat. Va marxar només amb una motxilla. 

Ara s'està al camp de refugiats de barracots prefabricats pròxim a Nicòsia. "No sabia res de la divisió de Xipre", reconeixia en una nit freda. "Només pensava en arribar com fos a Europa". Els traficants i els que es presenten com a representants d'universitats privades turques no expliquen als refugiats la complexa situació política de l'illa. Molts es pensen que pertany a l'Europa continental o la zona Schengen de lliure circulació. Ni una cosa ni l'altra. I és per això que només s'ha convertit en porta d'entrada a la Unió Europea quan es van tancar les altres rutes cap a la UE.

Xipre, l’illa de les set banderes

Els refugiats són part dels "danys col·laterals" d'un conflicte que es remunta a gairebé mig segle. Després del cop que va enderrocar el govern xipriota el 1974 i l'intent de Grècia d'annexionar-se l'illa, Turquia hi va desplegar les seves tropes. Quan es van acabar els combats, Xipre va quedar dividida. Avui, l’anomenada Línia Verda no és ni una frontera ni un pont, sinó que separa el sud ètnicament grec del nord turc, controlat per una administració reconeguda només per Turquia.

La situació de l’illa, a només 100 quilòmetres de la costa de Síria, genera nombrosos problemes que afecten els xipriotes a banda i banda de la Línia Verda. Com que el nord es considera territori ocupat de la República de Xipre, les autoritats de Nicòsia no reconeixen ni es comuniquen amb aquella administració. Turquia tampoc reconeix la República de Xipre, de manera que tampoc hi aplica l'acord a què s'ha compromès amb la UE.

No se sap quants refugiats s'han quedat atrapats al nord de Xipre, que durant anys ha sigut una destinació per a refugiats del Pròxim Orient i d'Àfrica, que fugien de les dificultats econòmiques i de la guerra. De tant en tant, la policia protagonitza batudes, i no es concedeix estatut d'asil a ningú, però també hi ha una certa tolerància per part de les autoritats turques. Des de l'estiu exigeixen visat als sirians.

Mustafa Alagha, un arquitecte que va fugir de la ciutat siriana d'Alep, va arribar el 2012 al nord de l'illa des d'Alexandria. Va obtenir el títol d’arquitectura a una universitat xipriota del nord i va cursar un màster. Va passar una època bona, en què va fer amistat amb altres refugiats sirians, però després va començar a trobar-se portes tancades. Primer, el passaport sirià li va caducar i no el va poder renovar per por de presentar-se davant l'autoritat consolar: el règim sirià el busca per haver fugit del servei militar. Després que l'administració del nord de Xipre endurís la normativa de visat, li van rebutjar tres cops la sol·licitud de viatjar a Turquia. Sap que si anés a la Línia Verda i demanés asil a la República de Xipre, quedaria atrapat a l’espera d’una decisió durant anys i no podria treballar com a arquitecte: "Significaria tornar a la casella zero. Tinc 32 anys i no puc tornar a començar". Ara té feina i pis, però se sent atrapat. "Això no és casa meva. I no ho serà mai", diu Alagha.

Copyright The New York Times