Imatge guanyadora del World Press Photo 2020 en la categoria de fotografia de l'any

Refugiats, la cara oculta del Sudan

Malgrat la caiguda d’Omar al-Baixir fa un any, la violència no cessa a la regió de Darfur

Imatge guanyadora del World Press Photo 2020 en la categoria de fotografia de l'any / YASUYOSHI CHIBA / AFP via WORLD PRESS PHOTO

La revolució del Sudan, que l’any passat va provocar la caiguda del govern de tres dècades d’Omar al-Baixir, encara no ha tingut cap conseqüència positiva en la castigada regió del Darfur Occidental, on una milícia armada fins a les dents continua estenent el pànic entre la població civil

L’últim episodi que ha trascendit va tenir lloc a finals de desembre. El resultat: 54 persones massacrades. Llavors, una incursió d’homes armats àrabs en un campament de persones desplaçades va acabar en un bany de sang. Un bany de sang de civils que, en aquest cas, ja havien intentat fugir de la violència.

Els atacs també van castigar Al-Junaynah, la capital de l’estat de Darfur Occidental. Abans que es restablís l’ordre, 40.000 persones ja havien escapat de set campaments de desplaçats interns. Milers van creuar la frontera amb el Txad.

El focus de Darfur

La dels desplaçats i refugiats és l’altra cara del Sudan que ha ocupat titulars arran de la caiguda del dictador Al-Baixir. Darfur fa anys que és l’origen de bona part d’aquests moviments: escenari de conflicte entre moviments rebels i l’exèrcit sudanès, les Nacions Unides calculen més de 400.000 morts i prop de tres milions de persones obligades a abandonar les seves comunitats d’origen. Els diversos altos el foc que s’han intentat implementar no han tingut èxit i, actualment, es calcula que almenys 5,5 milions de persones necessiten assistència, i dos milions més estan, encara, desplaçades internament. Sense accés a les seves terres i, en la immensa majoria de casos, depenent únicament de l’ajuda humanitària.

I a tot això se li suma l’arribada al Sudan de desenes de milers de sud-sudanesos, que han escapat de la guerra civil que, des del 2013, martiritza el seu nou país, el Sudan del Sud. Per arribar a un dels camps de refugiats, el del Kario, a Ad Daèin, a la regió de Darfur Oriental, s’han d’agafar dues avionetes i recórrer més d’una hora i mitja amb totterreny.

Criatures en risc

Més de 20.000 sud-sudanesos habiten aquest campament, que es mimetitza amb la ciutat, on viuen sudanesos. L’ONG Metges Sense Fronteres va obrir el juliol del 2017 aquest projecte, durant un brot de diarrea aguda que va posar en risc la vida de milers d’infants.

“No teníem menjar, ni feina, i vam acabar sense casa. Va ser llavors quan vaig haver d’escapar amb els meus nens. Vaig haver de deixar el meu fill de nou anys allà, perquè no podia pagar el bitllet d’autobús per a tots quatre”, diu Amel, una refugiada sud-sudanesa, que ara es troba al camp de refugiats de Kario.

Generacions perdudes

Els mesos que vindran seran clau al Sudan per saber quin camí traçarà el país després de l’enderrocament del règim. Malgrat la força del poble demostrada durant tots aquests mesos, el futur és encara molt incert. De fet, fins i tot a la capital del país, Khartum, no hi ha gaire estabilitat. Un dels últims incidents ho evidencia: el 15 de gener, membres de l’antic servei de seguretat d’Al-Baixir van alçar-se contra el govern provisional i, finalment, almenys cinc persones van morir durant els enfrontaments.

Sigui com sigui, ja hi ha tota una generació de sudanesos que han pagat un preu molt alt degut a la màquina repressora que ha sigut el règim d’Omar al-Baixir. Al camp de refugiats que ACNUR té a Agadez, al Níger –un dels punts clau de la ruta migratòria des de l’Àfrica cap a Europa– és fàcil trobar-ne exemples.“Vaig fugir del Sudan per inseguretat i perquè volia una vida millor, amb més oportunitats”, diu Murtada, un jove sudanès que va intentar arribar al Vell Continent però que l’infern que va viure a Líbia el va obligar a abandonar i fer marxa enrere. “A Líbia vaig ser torturat, estava pràcticament segur que moriria. Al meu amic el van matar a trets davant meu”, diu.

L'hora dels joves

La fotografia del japonès Yasuyoshi Chiba, de l'agència AFP, que il·lustra aquesta notícia ha rebut el premi a la fotografia de l'any del World Press Photo. Titulada Straight voice (Veu directa) la va prendre el 19 de juny del 2019 en una acampada de manifestants que demanaven accelerar la transició democràtica, després de la caiguda d'Omar al-Baixir. A la imatge, un jove rep la llum dels telèfons mòbils durant una de les apagades d'electricitat, mentre recita poesia i es canten consígnes a favor d'un govern civil.

Bloquejat al Níger

Després de quatre mesos d’autèntic martiri –víctima de tot tipus de violència– va aconseguir escapar de les màfies líbies que el tenien segrestat, i va arribar al Níger. Això va ser el 2018. Des de llavors, els dies passen i la seva vida continua en espera. No pot anar enlloc, viu aturat en els llimbs. Només sap, això sí, on no pot anar. A Líbia. I també al Sudan. “Sé que no puc tornar al Sudan, però continuo pensant que alguna cosa bona m’ha de passar. La comunitat internacional segur que farà tot el possible per ajudar-nos”.