El Regne Unit, sense infermers a causa del Brexit

LondresOn són els 350 milions de lliures setmanals que els partidaris del Brexit van prometre per al Servei Nacional de Salut britànic (NHS, en les sigles en anglès)? ¿Arribaran finalment després del 29 de març del 2019, quan el Regne Unit haurà sortit de la Unió Europea, segons el pla del govern de Theresa May?

El totxo vermellós de les parets del Whipps Cross University Hospital, al nord-est de Londres, no ofereix cap resposta. Només deixa entreveure els cent anys d’història del centre des que va ser rebatejat amb el nom actual. Un segle que van celebrar el 17 de novembre.

De fet, el gran problema per al Whipps Cross, de quasi 750 llits, és que, de respostes, tampoc en té Alastair Finney, director del projecte de reurbanització de l’hospital. “L’hospital està afectat per l’envelliment de l’edifici i la necessitat de grans inversions, unes circumstàncies que afegeixen més pressió sobre la nostra capacitat d’oferir una atenció de qualitat”, diu el director. Whipps Cross és una petita ciutat al costat d’un bosc, amb vuit pavellons i tota mena de serveis que ocupen dotze hectàrees.

Uns mals endèmics

Plou sobre mullat, en aquest i en molts altres centres hospitalaris del Regne Unit. L’NHS fa anys que és a la unitat de cures intensives. El pressupost públic no arriba a cobrir les necessitats i el govern encara continua aplicant la tisora, disfressada amb fórmules com “millora de la productivitat” o “eficiència en la despesa”. I, a més, ara hi ha el Brexit: la sortida del Regne Unit de la Unió Europea no ha fet més que agreujar la situació.

La raó és senzilla. Falta personal per oferir una atenció de qualitat als malalts al sisè país més ric del món. Ho acaba de revelar aquest novembre el Nursing and Midwifery Council (NMC), l’òrgan que regula la professió d’infermeria i llevadoria al Regne Unit, i que té un registre on s’ha d’inscriure tothom que vulgui treballar al sistema públic de salut britànic. A hores d’ara, per exemple, al Whipps Cross hi ha seixanta-nou ofertes de treball vacants només per a la secció d’infermeria. I al grup de cinc hospitals de què forma part, el Barts Health NHS Trust, per a totes les àrees de salut n’hi ha quasi 2.000.

L’NMC ha comptabilitzat una caiguda del 89% del nombre d’infermeres i llevadores provinents de la Unió Europea que demanen feina al Regne Unit des del referèndum del Brexit. A més, any rere any augmenta el nombre d’infermeres i llevadores que deixen la feina, segons aquesta mateixa estadística. El 2015 ho van fer 26.653, i el 2016, 29.019, un 11% més. L’estimació de manca de personal d’infermeria al Regne Unit és d’uns 40.000 professionals. De llevadores, només a Anglaterra, en falten 3.500. D’altra banda, el nombre de metges que han abandonat el seu registre professional (General Medical Council) va créixer l’any passat un 67% en relació al 2015.

Janet Davis, directora executiva del Royal College of Nursing, assegura que “aquestes xifres dramàtiques haurien de fer sonar les alarmes”. De fet, les dades són demolidores. Entre el 2012 i el 2016, van arribar al Regne Unit una mitjana anual de 1.966 infermeres i llevadores provinents de l’estat espanyol. Des de l’octubre del 2016 fins al setembre d’aquest any, només ho han fet 104. La caiguda ha sigut del 95%. La causa, “la incertesa generada pel Brexit”, segons Sara García, de 32 anys, auxiliar d’infermeria que treballa al St. Bartholomew’s Hospital, a la City de Londres.

El mateix ha afectat professionals de Romania (la proporció és de 1.604/216 per al mateix període), d’Itàlia (1.325/187) o de Polònia (305/34). El setembre passat, dades del ministeri de Sanitat indicaven que entre metges, infermeres i altre personal sanitari, més de 10.000 persones se n‘han anat del Regne Unit des del referèndum del Brexit.

Lluitador incansable

Algú que coneix molt bé el pa que s’hi dona és el català Joan Pons Laplana, reconegut l’any passat amb el premi professional més prestigiós del Regne Unit, el de la revista British Journal of Nursing, per la seva capacitat d’innovació a l’hora de replantejar el servei d’infermeria. Pons Laplana és membre del sindicat Unison, el més potent del país.

Amb 42 anys, el català en fa 17 que és al Regne Unit. Treballa per a l’NHS, i el defensa molt activament en xarxes socials i en blocs pedagògics. Ara Pons Laplana fa tasques de gestió d’infermeria i qualitat assistencial a l’hospital James Paget, de Gorleston, a l’est d’Anglaterra. Conversa amb l’ARA per via telefònica. Parla en nom d’Unison.

El quadre general que esbossa de l’NHS és quasi de fallida econòmica. En aquestes circumstàncies, la seva tasca és poc menys que fer miracles. “Des de fa cinc anys, a causa de les retallades, l’hospital ha d’estalviar 16,75 milions d’euros anuals, però hem d’intentar mantenir el mateix estàndard assistencial”. Cada any creix el nombre de malalts i tenen menys recursos.

Un estudi del govern sobre la viabilitat del sistema sanitari públic va considerar cinc anys enrere que l’NHS necessitava 33.000 milions d’euros per fer front a la demanda creixent de malalts, en un context d’envelliment accelerat de la població. Downing Street es va comprometre a aportar-ne 11.000. La resta calia retallar-los. “La inversió anual és d’un 1% i el cost de la demanda creix un 4%”, apunta Pons Laplana.

La congelació del salari del personal sanitari des de fa cinc anys, la cotilla pressupostària i el Brexit provoquen la ja recurrent manca de personal. El resultat, diu Pons Laplana, “és rebaixar la qualitat assistencial, tancar llits o endeutar-se”. L’hospital James Paget preveu un resultat negatiu per al 2017 d’entre 7 i 8 milions de lliures. Per aquesta raó ha hagut de tancar una de les seves plantes. “La ràtio recomanada de vuit pacients per infermer és utòpica, aquí”, diu Pons Laplana. Dades del Royal College of Nursing mostren que cada infermer en té molts més al seu càrrec en el 90% dels hospitals. “La qualitat se’n ressenteix”, lamenta el català.

Incertesa i manca de qualitat assistencial

Sara García, barcelonina de 32 anys, té una beca de l’hospital on treballa, el St. Bartholomew, de Londres, per completar la formació d’infermera de cures intensives. Fa quatre anys i mig que va arribar al Regne Unit. El seu testimoni és un més dels molts que denuncien el “canvi de perspectives de futur” desfermat pel Brexit. Treballa envoltada de personal de la Unió Europea, “tot i que l’any passat, immediatament després del referèndum, ja se’n va anar molta gent per la inseguretat creada”.

I com Pons Laplana, posa l’accent en la manca de personal de l’NHS a causa, també, de les exigües condicions laborals. Això té un impacte en la feina. “Quan falta gent se supleix amb personal d’agències d’infermeria. Però sovint no estan familiaritzats amb l’àrea on fan la suplència i el personal fix no acabem de confiar en aquests empleats”. El resultat: jornades amb menys temps de descans per por a una atenció deficient.