El Regne Unit ven cases a poc més d’un euro

Londres¿És possible comprar una casa de dues habitacions, la típica victorian terrace (adossada), pel preu d’una tassa de te? O sigui, ¿per poc més d’un euro? La resposta és sí. L’oferta l’ha llançada recentment l’Ajuntament de Stoke-on-Trent, una ciutat de l’oest d’Anglaterra, a 268 quilòmetres de Londres. És la segona vegada en tres anys que el municipi, controlat pel Partit Laborista, posa en marxa l’anomenat Pla de Revifament de Comunitats, destinat a “regenerar àrees que tenen nuclis d’habitatges buits amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i el benestar dels residents”, afirma a l’ARA, via telefònica, un portaveu del consell municipal.

Actualment hi ha 22 residències en espera de nous propietaris. A primers del 2014, Stoke-on-Trent en va vendre 33 pel preu d’una lliura (1,13 euros) a la zona de Portland Street, al barri de Hanley, un dels sis antics pobles que el 1910 es van unir per fundar la nova ciutat, aleshores un dels centres industrials -amb mines de carbó, ceràmica i foneries- més dinàmics del país.

Les 33 cases que van fer possible aquella primera fase del programa estaven abandonades des de feia més de quinze anys, conseqüència del progressiu declivi de la indústria tradicional durant els anys 80 i 90 del segle XX i el lent però inexorable despoblament patit des de llavors per Stoke-on-Trent. Després de diversos tràmits administratius, l’Ajuntament va adquirir-ne la titularitat i va posar en marxa el projecte.

Carol i Tommy McMillan són una parella, de 54 i 58 anys, respectivament, que van adquirir un dels primers habitatges, l’única manera que tenien d’accedir a una propietat. Eren massa grans per signar una hipoteca als preus habituals, que, d’altra banda, cap entitat no els hauria concedit. Anna Francis, de 28 anys, una artista que treballa la ceràmica, també es va instal·lar a Portland Street. Els seus inicis a la zona, embarassada de vuit mesos, no van ser fàcils. Els veïns de tota la vida la veien com una estranya. No entenien que volgués fer tallers de ceràmica. Tres anys després, l’Anna ha sigut clau en el revifament d’un centre social obert en un antic pub del carrer. Ara tothom a la zona està content que s’hagi posat en marxa una segona fase del programa pilot al barri.

Préstec per renovació

Pel que fa a les 22 cases que ara surten a la venda, la gran diferència en relació amb la primera fase és que tenien propietari identificat als registres. En aquest cas, l’Ajuntament ha comprat els habitatges per un preu total de 180.000 lliures (202.000 euros). Tots feia més d’una dècada que estaven buits i generaven als seus amos més maldecaps que beneficis, perquè es van convertir en llocs de venda de drogues i escenaris d’altres delictes menors.

Com fa tres anys, les condicions imposades per accedir a un dels habitatges són molt estrictes, i a les clàusules és té una especial cura per evitar l’especulació. En la primera fase del projecte, els nous propietaris n’havien de firmar una segons la qual no podien vendre la casa durant 10 anys. Per a aquesta segona fase, la restricció s’ha ampliat a 15.

L’aspirant a comprar ha d’haver residit i treballat com a mínim un any seguit a la ciutat i ha de tenir uns ingressos màxims de 27.000 lliures anuals (30.000 euros). Si la persona té fills, el llindar augmenta fins als 37.100 euros. I si es tracta d’una parella, el salari sumat no pot superar els 60.000. Quan tenen fills, el màxim puja als 67.000.

L’adquisició, però, inclou obligatòriament l’obtenció d’un préstec perquè el comprador de la casa pugui restaurar-la, ja que totes ho requereixen. En la primera fase del pla, la quantitat que s’oferia era de 30.000 lliures (33.000 euros), mentre que en l’actual és del doble.

Símptoma d’un mal endèmic

Stoke-on-Trent ha sigut considerada una de les capitals del Brexit: un 69,4% dels seus habitants hi va votar a favor al referèndum, 17,4 punts per sobre de la mitjana de tot el país.

No és l’única ciutat que ha desenvolupat iniciatives per vendre habitatges en zones deprimides. L’any 2015, Liverpool, a 90 quilòmetres al nord-oest de Stoke-on-Trent, va posar a la venda 120 habitatges de característiques similars, amb condicions semblants, a la molt degradada zona de Picton.

Els casos de Stoke-on-Trent o Liverpool posen de relleu un dels grans problemes del Regne Unit: la manca d’habitatges a preus assequibles. Un factor que es combina amb el gran nombre de residències buides que hi al país. El Parlament britànic va publicar el juny passat una xifra estimativa: es calcula que n’hi ha 589.000 a Anglaterra i Gal·les.

D’altra banda, comprar una casa ara és molt més car que fa vint anys. El preu mitjà per les dues habitacions estàndards és de 237.000 euros, quantitat que suposa 7,6 vegades el salari anual mitjà dels britànics. El 1997, per adquirir la mateixa propietat calia invertir només 3,6 vegades el sou d’un any. El mateix informe dels Comuns considera que la pròxima dècada el país hauria de construir 210.000 cases l’any per abastir la demanda prevista.

Producció en massa a partir de la indústria de l’automòbil i Ikea

Falten habitatges, els que hi ha tenen preus astronòmics molt per sobre del salari mitjà i fer-ne de nous resulta molt car. ¿Hi ha cap solució per resoldre el que al Regne Unit es veu com una crisi que afecta bona part del teixit social?

L’arquitecte David Morton, de la Universitat de Northumbria, amb seu a la ciutat de Newcastle (nord-est del país), creu que sí: aprendre la lliçó de la producció en cadena de la indústria de l’automòbil més els dissenys d’Ikea. I per defensar-ho esmenta el projecte Boklok, posat en marxa el 2006 per la constructora sueca Skanska i l’esmentada i famosa companyia de mobles empaquetats. Amb l’objectiu d’abaratir costos, recorda, es fan en massa finestres, parets internes i portes. Els components, com ara cuines o banys, també, però amb més flexibilitat per oferir possibilitats de tria personalitzada. El resultat ha sigut la construcció de 10.000 cases a Noruega, Suècia i Dinamarca, a un preu aproximat de cent mil euros. Al Regne Unit, amb prou feines n’han sigut 300. En el que sembla l’equació perfecta, però, hi falta l’element sòl.