OBSERVATORI D’EUROPA

Relleu alemany a la UE

Martin Selmayr i Jean-Claude Juncker van retorçar tots els procediments reglamentaris interns per posar l'alemany com a secretari general de la Comissió

Martin Selmayr haurà estat el secretari general més breu de la història de la Comissió Europea. El dia que ell i el seu cap i mentor, Jean-Claude Juncker, van retorçar tots els procediments reglamentaris interns per posar aquest alemany de la CDU -fins aleshores cap de gabinet del president comunitari- com a màxim responsable de la maquinària funcionarial de la Comissió, van firmar també un desafiament que només podia acabar girant-se en contra. Selmayr es va convertir en l’home que havia de moure tots els fils del poder més enllà de la representació política. Però tota la maniobra va ser, per sobre de tot, política.

El seu nomenament va ser un “veritable cop d’estat”, deia aleshores un veterà corresponsal a Brussel·les. Disset mesos després, una altra alemanya de la CDU, Ursula von der Leyen, ha tingut clar que calia sacrificar Selmayr per començar un mandat lliure de càrregues a la Comissió Europea. Ella mateixa ho va reconèixer aquesta setmana a la reunió que va tenir a l’Eurocambra amb els diputats del Partit Popular Europeu, quan buscava suports per al seu nomenament. Socialdemòcrates i Verds li van demanar el mateix. La idea de tenir una presidenta de la Comissió alemanya amb un secretari general de la institució també alemany era una línia vermella en més d’una capital. Especialment, en aquelles que ambicionarien el càrrec per a algú dels seus. París, la primera.

A més, el Parlament Europeu sortint, abans de plegar, ja havia votat una resolució que demanava explícitament que la pròxima Comissió corregís l’abús de poder que va suposar un nomenament fet amb nocturnitat -literal- i traïdoria, i que representava la pitjor versió de la idea de politització que Juncker sempre va defensar per al seu executiu. El desembre passat, la defensora del poble europeu, Emily O’Reilly, va concloure una investigació que determinava que el nomenament de Selmayr no havia respectat ni l’esperit ni la norma de les pròpies regles de la Comissió i acusava l’executiu de Juncker de “mala administració” en tot aquest procés.

La sortida de Selmayr no és només la correcció d’un abús, sinó que hauria de marcar, sobretot, un nou començament. La superació d’unes pràctiques d’opacitat, abús de poder i menyspreu per les regles de transparència -que després es reclamen des de Brussel·les als estats-, i que van debilitar la imatge de la Comissió Juncker tant com la mateixa figura del president s’havia anat apagant físicament i esvaint políticament en els últims temps.

Selmayr plegarà la setmana que ve però els moviments polítics per buscar-li un successor ja han començat. Von der Leyen té una oportunitat per marcar estil des del primer moment. L’exministra de Defensa d’Angela Merkel es convertirà en la primera dona presidenta de la Comissió Europea, la primera alemanya en mig segle, la primera cap de l’executiu que ha estat confirmada a l’Eurocambra per una majoria de vots tan petita que es pot comptar amb els dits de les dues mans, i amb alguns d’aquests suports provinents d’escons euroescèptics o de la dreta radical.

Aquest serà el primer repte de Von der Leyen: superar la pressió de l’aritmètica del poder; gestionar les conseqüències d’una fragmentació tan gran que dificultarà els acords de legislatura i les expectatives de forces radicals que poden guanyar presència en el seu executiu sabent-se, a més, necessàries a l’hemicicle d’Estrasburg quan calguin majories estables.

Més continguts de