Rússia s’ofereix per cremar residus al Mediterrani

BeirutSoulaima Chamat és el que es diu una lluitadora de les causes perdudes. Des de fa dos anys lidera la Coalició de Gestió de Residus (WMC), que engloba diverses organitzacions mediambientals i partits polítics civils. L’objectiu, ni més ni menys, és promoure la conscienciació ciutadana sobre el reciclatge -en un país on els contenidors de vidre, cartró i plàstic es compten amb els dits d’una mà-, i advertir de les perilloses conseqüències per a la salut i el medi ambient que portarà al Líban la construcció d’incineradores. Aquest projecte multimilionari va ser aprovat l’octubre del 2018 pel consell de ministres i, per finançar-lo, el govern libanès ha demanat un préstec de més de mil milions de dòlars al Banc Mundial.

Les autoritats libaneses pretenen construir un total de tres incineradores a les ciutats de Beirut, Trípoli i Zahlé (a la vall de la Bekaa). “Cadascuna costarà uns 375 milions de dòlars”, detalla a l’ARA Chamat.

El govern va encarregar a l’empresa d’enginyeria francesa Egis Group l’auditoria per al pla integral de gestió de residus sòlids, que tardarà entre un any i mig i dos a posar-se en marxa. Tot i que encara està en el procés de licitació i de moment no s’ha determinat quina serà l’empresa internacional que construirà les incineradores, els russos han estat els primers a fer una oferta.

En un estudi sobre l’ús d’incineradores al Líban publicat a finals del 2018, la Unió Europea adverteix que el País del Cedre no té capacitat, tecnologia ni experts per a la incineració de residus sòlids orgànics. O sigui, desestima el projecte. Malgrat això, “el govern [libanès] segueix endavant”, lamenta la mediambientalista.

Informe de la Unió Europea

El document de la UE, al qual ha tingut accés l’ARA, especifica que per a una posada en marxa d’incineradores reeixida, cal “un sistema avançat de gestió d’escombraries que es basi en la recollida i tractament per separat de diferents tipus de deixalles en abocadors controlats i impermeables”. A més, per a la incineració de residus sòlids es requereix matèria primera adequada: “No serveixen els materials amb alt contingut orgànic, ni humit, ni amb contingut inert no regulat”, indica la UE.

Referent a això, Chamat adverteix que al Líban “hi ha més de 1.000 abocadors il·legals on van a parar el 50% de les escombraries, que no es classifiquen i es cremen a l’aire lliure cada setmana. Un 5% dels residus es dipositen en abocadors municipals, però aquests tampoc no compleixen la normativa mediambiental”.

La problemàtica es remunta al calorós i pestilent estiu del 2015, quan milers de persones van sortir als carrers per exigir al govern que donés una sortida a la crisi de les escombraries perquè les bosses de brossa estaven literalment engolint la ciutat de Beirut. L’abocador més antic de la capital libanesa, Naameh, que es va obrir temporalment el 1997, rebia els residus orgànics, no orgànics i químics de tota la població de la ciutat, els suburbis i el mont Líban, amb la qual cosa va superar la seva capacitat abans del temps previst i va haver de tancar. Els veïns de la zona, cansats de la pudor i de tenir com a vistes muntanyes d’escombraries i preocupats perquè s’havien detectat casos de problemes respiratoris aguts, van exigir la clausura definitiva.

Com a conseqüència, la municipalitat va liquidar el contracte a l’empresa que s’encarregava de la recollida d’escombraries, i les bosses de brossa van inundar els carrers de Beirut durant setmanes. Davant d’això, les autoritats van reobrir l’abocador de Naameh al 50%. Els residus urbans que no hi anaven a parar es traslladaven a altres abocadors, el de Karantina i el de Costa Brava, al costat de l’aeroport internacional de Beirut, tots dos a tocar del Mediterrani.

“Dos ocells d’un tret”

Va ser aleshores quan l’executiu libanès es va plantejar construir incineradores per resoldre el problema definitivament. La municipalitat de Beirut va plantejar el projecte als ciutadans com la millor solució per “matar dos ocells d’un tret”. D’una banda es cremarien els residus orgànics, i de l’altra la calor de la incineració serviria per generar energia elèctrica perquè els libanesos ja no haguessin de continuar patint talls diaris de tres a sis hores en el subministrament.

“Són arguments absurds”, denuncia l’activista per al medi ambient. Segons explica, la ciutat de Beirut “produeix 6.500 tones de residus sòlids urbans cada dia i la quantitat mínima per generar energia són 7.500 tones. Això vol dir que hauríem de generar encara més escombraries en lloc de reduir-les”, lamenta. Chamad també adverteix que un 50% dels residus sòlids urbans del Líban són “material orgànic de baix valor calorífic”. En altres paraules, la incineració de les deixalles no permetrà generar electricitats. I a més, caldrà comprar carburant per posar en marxa els generadors.

“Per què en lloc de construir incineradores no tractem de minimitzar les deixalles, augmentar la taxa de reciclatge, i tractar biològicament les deixalles orgàniques?”, es pregunta. “Els nostres governants pretenen obtenir el màxim benefici econòmic però no pas solucionar el problema de les escombraries. Es tracta d’un projecte de corrupció a gran escala, organitzat per aquest govern-màfia”, critica l’ecologista libanesa.

El poc control sobre els residus sòlids urbans i industrials no només afecta el medi ambient i els ecosistemes del Líban, sinó tot el sud d’Europa, perquè moltes d’aquestes deixalles van a parar al mar: el Mediterrani.