Saliha Ben Ali: “He declarat la guerra a l’Estat Islàmic”

Fundadora de Save Belgium, associació contra l’extremisme violent

Saliha Ben Ali va néixer a Brussel·les i tenia una vida normal com a assistent social en una entitat catòlica. Tot es va capgirar l’agost del 2013, quan el seu fill Sabrie, que acabava de fer 18 anys, va ser captat per una xarxa jihadista que el va portar a Síria. El jove va marxar sense acomiadar-se i tres mesos més tard va saber que era mort. Ella ha declarat la guerra a Abu Bakr al-Baghdadi, el líder de l’Estat Islàmic: va ser la primera mare musulmana europea que va sortir a cara descoberta per alertar sobre com els grups jihadistes recluten els joves. Viatja per tot el món treballant amb altres organitzacions de dones contra la radicalització. Ha visitat Barcelona convidada pel col·lectiu Darna.

La seva família és religiosa?

Jo soc creient, el meu marit no. Som musulmans de cultura. Vaig portar els meus fills a l’escola flamenca i catòlica perquè em semblava que allà tindrien una formació millor. Van aprendre el cristianisme i això no ens suposava cap problema. De petits els havia portat a la mesquita perquè aprenguessin a llegir i escriure l’àrab, però el mestre els pegava i al cap de dos anys vaig deixar de portar-los-hi.

El seu fill no parlava l’àrab i no era religiós. Com va saber que s’estava radicalitzant?

Es va radicalitzar en dos mesos i mig. Havia acabat la secundària i jugava a bàsquet. Va deixar l’esport de sobte i em va dir que preferia estudiar l’Alcorà. Va trencar amb els seus amics d’infància i deia que tenia uns nous “germans”. Jo no sabia que l’estava captant una cèl·lula, però en el fons del meu cor sabia que estava en perill. El 2013 no es parlava tant com ara de radicalització: tenia els indicis però no el diccionari per interpretar-los. No volia una feina on no pogués resar, va treure tots els pòsters que tenia a l’habitació i no volia que miréssim la televisió. I un dia va començar a parlar de la xaria i a dir que havia de marxar a un país on pogués viure d’acord amb l’islam.

I vostè què li deia?

Li deia “On vols anar? Aquest país no existeix, existia només a l’època del Profeta”. Però ell deia que “hi havia llocs”. Després vaig saber que l’havia captat un belga convers, Jean-Louis Denis: el va reclutar i el va enviar a Síria. El va conèixer en una estació de tren; l’associació de Denis repartia menjar per als sensesostre. Després s’enduien els joves i quan s’havien guanyat la seva confiança els parlaven del “benestar”, de com és d’important posar-se al servei dels altres.

Què porta un jove europeu a deixar la seva família i tota la seva vida per anar a combatre a Síria?

No tots els casos són iguals. La primera generació, els que van marxar el 2012-2013 com el meu fill, volien ajudar el poble sirià a fer la revolució contra Baixar al-Assad. Però en aquell moment no sabien que els agafarien grups terroristes. Com que el meu fill parlava francès i neerlandès el van posar amb el grup de Jabat al-Nusra [l’antiga branca siriana d’Al-Qaida], perquè dividien els nois en funció de la llengua: els anglòfons amb l’Estat Islàmic i els francòfons amb Al-Nusra. A Europa hi havia una estructura piramidal de reclutament: els facilitaven la logística i els diners. El meu fill no tenia res i li van donar 3.000 euros per marxar. Aquests diners d’algun lloc han de sortir. La segona generació va ser a partir del 2014, famílies (i noies) que anaven a poblar el califat. I la tercera, després dels atemptats de Charlie Hebdo, hi anava a lluitar contra els atacs dels Estats Units i la seva coalició a Síria i l’Iraq.

I el seu fill se’n va anar sense acomiadar-se.

No en sabíem res. Però quan vaig veure la seva habitació buida vaig entendre que se n’havia anat a Síria. És l’instint de mare. Vam denunciar immediatament la seva desaparició a la policia i no en vam tenir notícies fins quatre dies més tard. Em va enviar un missatge en què deia “Mama, perdona’m. Soc al Xam”, que és el nom històric de Síria, i signava amb el nom d’Abu. Li vaig dir al meu marit que el nostre fill era mort. I em vaig desmaiar. Vaig estar tres dies inconscient. Després em va trucar i em va dir que se n’anava a un camp d’entrenament i que si tornava ens veuríem a Turquia i que si no ens trobaríem al paradís. Quan em va tornar a trucar li vaig dir que me n’anava cap allà a buscar-lo. No volia: estava enfadat perquè jo havia començat a sortir als mitjans de comunicació per denunciar el Daeix, i em va dir que si continuava fent-ho no em trucaria mai més. Li vaig respondre que no tenia dret a fer-me callar i que si el mataven jo declararia la guerra a Abu Bakr al-Baghdadi.

I saben com va morir?

En sabem algunes coses pel testimoni de belgues que havien tornat i que van testificar en el judici. Encara que era mort, a Bèlgica va ser jutjat i condemnat a cinc anys de presó. S’havia separat del grup de francesos i belgues perquè deia que eren uns delinqüents: de Homs va marxar a Alep i li van robar tot el que tenia. Estava decebut i volia marxar: deia que allò era “una massacre”. No sabem si el va matar Jabat al-Nusra perquè volia tornar, o si es va fer explotar a Mossul, a l’Iraq. L’últim cop que em va trucar em va dir que era al desert a l’Iraq i em va preguntar: “Mama, sents el vent?” Vaig comprendre que volia convertir-se en un màrtir, que no el veuria mai més. Va ser l’últim cop que hi vaig parlar. Em van ingressar un mes en un hospital psiquiàtric perquè tenia por de suïcidar-me. Un dia van trucar al meu home des d’un telèfon sirià i el van felicitar dient-li que el seu fill era un màrtir. I van penjar.

¿Han tingut algun suport de les autoritats belgues?

No. Nosaltres vam col·laborar amb la policia des del primer moment pensant que ens ajudarien a recuperar-lo, però tot el que els vam explicar només va servir per formular l’acusació contra el meu fill. Vam demanar ajuda psicològica al servei d’atenció a les víctimes del terrorisme i ens van dir que nosaltres no érem víctimes. Jo volia que ajudessin la meva filla, que tenia 7 anys quan el seu germà va marxar. Vam haver de crear una xarxa de suport psicològic i social entre les famílies perquè l’estat no ens ajudava en res. No va ser fins al 2016, quan van començar a tornar joves i es van convertir en un perill per a la seguretat a Europa, que l’estat ens ha volgut escoltar. Ara ens demanen xerrades a les escoles i col·laborem amb la policia. Però van tres anys tard. Ens equivoquem si pensem que la solució al problema del jihadisme ens arribarà servida en una safata des de l’estat. Ha de venir de la societat civil.

Vostè es dedica a desmuntar la propaganda jihadista. No té por?

Jo per al Daeix soc intocable, perquè la mare d’un màrtir és intocable. Les amenaces són contra els meus fills i el meu marit. És una animalada. Ens hem hagut de canviar de casa en més d’una ocasió. Però els meus fills em fan costat i jo els he dit que no s’han d’amagar, que poden anar amb el cap ben alt perquè ells no han fet res de dolent.

Què s’ha de fer amb els milers d’homes, dones i criatures europeus del Daeix detinguts a Síria i l’Iraq?

Els estats europeus han de repatriar els seus ciutadans i jutjar els que hagin comès crims. El govern belga diu que està disposat a acollir els nens belgues de fins a 9 anys, però sense les seves mares. Això és una bomba de rellotgeria. Tothom va entendre que els nens soldat de Ruanda es mereixien ser rehabilitats. I per què els nens i nenes fills de jihadistes no es mereixen el mateix? Ells no són culpables.