PRÒXIM ORIENT

Síria: la guerra més difícil d’Obama

Els Estats Units entren en el conflicte sense aliats clars

Obama intenta escapar-se del Pròxim Orient, però els problemes a la regió -en bona part, resultat de la política dels Estats Units des de l’era Bush- l’atrapen. “No ens deixarem arrossegar a una altra guerra sobre el terreny a l’Iraq”, va dir en el seu solemne discurs televisat a la nació de dijous a la matinada. Obama ha decidit ampliar a Síria la campanya de bombardejos que va començar el 8 d’agost a l’Iraq per destruir la milícia jihadista de l’Estat Islàmic (EI). Després de tres anys i mig d’una guerra civil que ha deixat almenys 200.000 morts, Washington es decideix a intervenir militarment a Síria. Fa un any va descartar respondre al règim de Baixar al-Assad, que s’havia saltat la línia vermella fixada pel mateix Obama en atacar la població civil amb gas nerviós. Ara els Estats Units llancen l’atac contra un altre enemic: el grup sorgit d’Al-Qaida que ha proclamat un califat entre Síria i l’Iraq.

‘No boots on the ground’

Obama no vol enviar més soldats a morir al Pròxim Orient

A l’Iraq l’exèrcit nord-americà s’ha limitat als bombardejos aeris i a enviar alguns centenars d’assessors per als combatents sobre el terreny: els peixmergues kurds i les restes de l’exèrcit iraquià. En el seu discurs Obama va posar com a model del que vol fer a Síria els atacs aeris nord-americans a Somàlia i el Iemen. Però, com alerta Max Boot, del Council on Foreign Relations, “l’analogia amb Somàlia i el Iemen no deixa gaire espai per a l’esperança: els atacs aeris com a molt han servit deixar tocats els terroristes d’Al-Shabaab i d’Al-Qaida del Magrib Islàmic, però no els han vençut”.

Sense aliats en el terreny

No hi ha un actor clar per lliurar el combat per terra a Síria

Obama sap molt bé que només amb atacs aeris no pot derrotar els combatents de l’EI. Però, a diferència de l’Iraq, a Síria, per ara, no hi ha cap força sobre el terreny que sembli capaç de poder fer aquest paper. Obama ha anunciat que donarà armament als rebels enfrontats al règim d’Al-Assad i a l’Estat Islàmic. Però aquesta política topa amb tres problemes: la debilitat militar dels rebels (arraconats al front d’Alep i a la perifèria de Damasc), la seva divisió interna (amb grups salafistes que també s’enfronten a l’Estat Islàmic) i la desconfiança dels opositors cap a Occident després de tres anys de massacres amb barrils de dinamita llançats pel règim sobre els barris.

La majoria d’opositors sirians, que han portat el pes de la lluita contra l’EI -mentre el règim no s’enfrontava militarment als jihadistes i deixava que conquerissin el terreny alliberat pels rebels des de la reraguarda-, confiaven en una intervenció internacional que no va arribar. Ara veuen els atacs nord-americans amb escepticisme. “Per combatre l’EI cal ajudar els sirians contra el règim d’Al-Assad. No només perquè el règim és tirànic i sectari, també perquè des de fa molts anys juga amb els grups jihadistes com ha fet a l’Iraq i al Líban”, denuncia Yassin Al-Hajj, un reconegut opositor al règim que ha sobreviscut a les seves presons i marit de Samira al-Khalil, militant comunista segrestada per un grup islamista. “Els plans per atacar l’EI sense ajudar els sirians contra Al-Assad i sense abordar les causes polítiques i socials del conflicte són una nova traïció contra el nostre poble, que esperava ajuda del món per derrocar aquest règim odiat. I l’EI ha capitalitzat aquesta decepció després de la vergonyosa reacció d’Occident a la massacre química de fa un any”, diu.

Què cal fer amb Al-Assad?

La sortida política a la guerra civil, bloquejada

Un dels grans reptes de la intervenció nord-americana és com aturar l’EI sense entregar el que queda de Síria al règim de Baixar al-Assad i servir-li en safata la derrota de la revolució democràtica que va esclatar el març del 2011 en el marc de la Primavera Àrab. El règim ha reiterat que dóna la benvinguda als atacs nord-americans, sempre que es coordinin amb Damasc, cosa que Washington, almenys públicament, no està disposat a acceptar. “Al-Assad no és cap aliat fiable contra l’EI, perquè el que vol és afeblir-los però no derrotar-los: ell els ha gestat i els necessita per esclafar l’oposició”, apunta Lurdes Vidal, de l’Institut Europeu de la Mediterrània.

L’escepticisme àrab

El Pentàgon vol liderar des d’un segon pla una coalició

El president francès, François Hollande, visitava ahir Bagdad per demostrar el compromís de París. Abans d’intervenir a Síria, Obama ha obtingut el suport d’una desena de països àrabs, tot i que no han passat d’una declaració poc entusiasta. Síria és el centre d’una batalla pel domini regional entre l’Aràbia Saudita, acusada de finançar els grups islamistes que lluiten a Síria, i l’Iran, que s’ha implicat a fons en defensa del règim. Però ara s’enfronten a un enemic comú. El record de la invasió nord-americana del 2003 tampoc hi ajuda. Com sentencia el periodista nord-americà Fred Kaplan: la guerra d’Obama a Síria “requerirà un esforç polític ingent, diplomàcia fina i una enorme dosi de sort per esquivar el desastre”.

Més continguts de