Terra cremada al Pròxim Orient
El dirigent palestí Saeb Erekat, omnipresent a les negociacions de pau des dels Acords de Madrid, va morir víctima del covid-19 amb la mateixa discreta quietud amb què s’havia esfumat qualsevol possibilitat d’acord per als palestins des que Donald Trump va arribar a la presidència dels Estats Units.
El 2016, el president nord-americà va començar el seu mandat prometent acords de pau sense precedents que no només acabarien amb el conflicte palestí, sinó també amb l’araboisraelià. Va sonar a rampell, a ocurrència impossible d’aplicar a un segle de guerra, però no es comptava amb dos factors: el canvi generacional del lideratge àrab, que ja no viu de la indignació pel colonialisme o l’ocupació de Palestina i el seu únic objectiu és perpetuar-se en el poder, i l’eficàcia del líder nord-americà a l’hora d’arrencar acords aliè a conceptes com la justícia o els principis universals.
Arrencava així un període que l’analista del Foreign Affairs Steven A. Cook qualifica d’“incoherència estratègica” i que s’ha saldat amb alguns èxits malgrat Trump. Es podria suposar que les negociacions entre palestins i israelians implicaven cessions per les dues parts, però no era aquest el (no) pla d’un líder sostingut, entre d'altres, per l’AIPAC, el lobi israelià, un dels 25 lobis més influents de Washington, i un declarat admirador dels autòcrates –el seu primer viatge oficial va ser a l’Aràbia Saudita– i de l’unilateralisme.
Trump ho va apostar tot a la línia dura del seu soci israelià, en un gir radical que va enterrar l’estratègia nord-americana al Pròxim Orient des dels anys 50 i va imposar fets sobre el terreny que ara semblen irreversibles. Va reconèixer Jerusalem com a capital d’Israel i va traslladar la seva ambaixada a la ciutat en disputa, va atorgar la sobirania dels Alts del Golan a Israel i va promoure una realitat inimaginable: la idea que els països àrabs, en guerra amb Israel des del 1948, normalitzessin relacions amb el seu arxienemic. I va aconseguir les primeres adhesions a una idea impossible abans que Trump trunqués el significat del terme.
Els Acords d’Abraham van acabar amb les tensions entre Israel, Bahrain i els Emirats Àrabs Units, i després va arribar el torn del Sudan, el règim del qual és conegut per les violacions de drets humans però també per ser un antic aliat de l’Iran. En el fons, sembla una jugada mestra. El règim dels aiatol·làs, nèmesi nord-americana al Pròxim Orient, va acusar Khartum de vendre els palestins a canvi de ser retirat de les llistes de terrorisme nord-americanes, i amb promeses d’ajudes econòmiques per part dels Estats Units i els països del Golf. Trump, eufòric, va anunciar que cinc països més –va mencionar específicament l’Aràbia Saudita– seguirien aquest mateix camí de normalització amb Israel. Fins i tot el Líban, on Hezbol·lah, un altre aliat estratègic de Teheran, té un enorme pes polític, va començar negociacions amb Tel Aviv per dirimir diferències relatives a la sobirania marítima. Trump havia sortit dels límits tradicionals i la seva estratègia donava resultats al solapar-se una altra guerra regional allà on els àrabs tenen més interès: el conflicte sectari amb l’Iran.
Cada país que normalitza relacions amb Israel aïlla una mica més l’Iran, últim bastió juntament amb els seus socis –Hezbol·lah, Síria, les milícies iraquianes– d’una resistència àrab que avui sembla d’una altra era, tan del segle XX. Per això sembla imprescindible per a la nova administració nord-americana reprendre el Pla d’Acció Integral Conjunt adoptat el 2015 per limitar el programa nuclear de l’Iran, patrocinat per Barack Obama i referendat pels Estats Units, Rússia, la Xina, el Regne Unit i Alemanya, i del qual Trump es va retirar. L’Iran és un actor temible i imprescindible a la regió, amb el qual resulta més eficaç col·laborar que intercanviar míssils.
La pregunta és ara si es pot revertir una política de terra cremada que esvaeix per sempre la possibilitat d’un acord per als palestins i que estableix les bases d’un nou Pròxim Orient, on els líders autoritaris han sigut normalitzats i el veritable enemic és Teheran. Els palestins ja no són un problema a resoldre, ni per als àrabs ni per al món. L’abandó internacional els va relegar fa temps a la condició de pària, i la incoherència estratègica de Trump els ha condemnat a l’oblit, com al mateix Erekat.
