PRÒXIM ORIENT

Treballadores domèstiques etíops, acomiadades i atrapades al Líban

La crisi econòmica i la pandèmia deixen al carrer milers de dones que no poden treballar ni tornar a casa

La Weny ha tornat al consolat d’Etiòpia a Beirut i tampoc l’han atès. Com cada dia, una munió de treballadores domèstiques etíops s’amunteguen a les portes de l’edifici diplomàtic, on demanen ser repatriades. La crisi econòmica que ofega els libanesos ha portat a una cosa insòlita al país: prescindir dels serveis de les treballadores domèstiques perquè no hi ha diners per mantenir-les.

La situació es produeix des del 20 de maig, quan el consolat va anunciar que començava el procés de “repatriació voluntària” per a les treballadores etíops. Però fins ara ningú se n’ha fet càrrec.

Després de cinc anys treballant, l’empleadora de la Weny va deixar de pagar-li i li va lliurar un bitllet d’anada, amb data del 9 d’abril, per tornar a Etiòpia. Però l’aeroport de Beirut va tancar a finals de març i des de llavors que s’espera, sense feina ni diners. “Necessito que el consolat em posi a la llista del pròxim vol de repatriació perquè si no no puc marxar. Però no m’atenen. I ja fa quatre mesos. Estic desesperada”, s’exclama a l’ARA. A la Weny l’ha acollit una companya i comparteix un minúscul habitacle amb tres immigrants més en la seva mateixa situació.

L’espectacle a les portes del consolat és desolador. Dones amb la mirada perduda, esperant al ras amb totes les seves pertinences dins de bosses o maletes. Moltes d’elles han fugit de la casa on estaven sent explotades i no tenen passaport, perquè és habitual que les famílies que les contracten els hi prengui. D’altres s’han trobat de cop i volta al carrer perquè no poden pagar-los el sou. Enmig del guirigall, un cotxe s’acosta. El conductor en surt, obre el maleter, en treu uns estris, obre la porta del darrere i en baixa una dona etíop feta un mar de llàgrimes. “Mira’ns: ens llencen com si fóssim bosses d’escombraries”, lamenta una altra noia etíop amb trenes de colors.

A la intempèrie

Deixades al carrer, algunes d’aquestes dones, sense cap lloc on aixoplugar-se, s’han vist obligades a dormir a la intempèrie. Gràcies a la solidaritat d’alguns veïns de la zona i de les associacions caritatives, reben aliments, aigua i productes higiènics.

Al Líban la misèria fa més por que el virus

Cada mirada fugissera amaga una història d’abusos i de discriminació racial. Les treballadores domèstiques immigrants al Líban estan atrapades per la kafala (patrocini), un sistema de contractació per als immigrants que és inherentment abusiu, perquè dona a l’empleador un poder gairebé absolut sobre el treballador, que corre el risc de patir explotació laboral, treballs forçats i tota mena d’abusos sense possibilitat de denúncia.

La Yetem no ho ha tingut fàcil. La dona per a qui treballava només li permetia sortir al balcó de casa i s’hi va estar més de tres anys tancada fins que se’n van desfer. “He viscut tota mena d’abusos. M’han tancat a casa i m’han pegat. Però tinc un fill a Etiòpia a qui podia ajudar amb la feina. Ara hi tornaré i no tinc res. Què puc oferir al meu fill sense feina a Etiòpia?”, diu la dona, que dorm al carrer.

Està tan estès entre les societats àrabs l’ús del contracte kafala -que les organitzacions de drets humans qualifiquen d’esclavitud del segle XXI- que el ministeri de Treball libanès no preveu incloure les treballadores domèstiques al codi laboral. Això permet que les ocupadores tinguin carta blanca per a l’explotació, que va des de pagar-los sous d’entre 100 i 300 dòlars per tot el dia de feina -i encarregar-se de totes les feines de la llar- fins a tenir cura dels fills i treure el gos a passejar.

“Les treballadores domèstiques immigrants han vingut aquí per ajudar les nostres famílies i les seves. Són éssers humans que pateixen, víctimes d’un sistema desigual. No haurien de ser privades dels seus drets bàsics, inclòs el de tornar a casa”, denuncia el Rony, un voluntari que les ajuda. “Vam aconseguir portar 38 noies etíops que dormien al carrer a un hotel. Ara Càritas se n’ha fet càrrec, però cada dia en continuen arribant més”, avisa.

250.000 treballadores

Es calcula que al Líban hi ha unes 250.000 treballadores domèstiques immigrants, i les etíops ocupen el segon lloc en nombre, per darrere de les filipines. Hi arriben a través d’agències de contractació per nodrir les famílies libaneses benestants de treballadores de la llar. Bassam Zalzali fa més de quinze anys que es mou en aquest negoci i és propietari d’una agència de contractació: “Mai abans havíem viscut una cosa així. Fins i tot durant la guerra civil [1975-90] les famílies van mantenir les treballadores domèstiques a casa. Ara no els poden pagar i les deixen al carrer. No aguanten més aquí, ja no hi ha feina per a les empleades de la llar. Totes volen anar-se’n del Líban i tornar a casa”.

Casar-se en ple confinament al Líban