INDUSTRIALITZACIÓ DE L’ÀRTIC

Viatge a la Rússia més remota: entre la febre del gas i la cria de rens

La península de Iamal és el motor econòmic del país, d’on s’extreu el 80% del gas que s’exporta

“On s’acaba la terra”. Això és el que significa Iamal en llengua nenets, parlada per un dels poc nombrosos pobles autòctons del nord de Rússia, una freda regió àrtica plena de rens i de gas. La península de Iamal, que s’estén al nord del cercle polar àrtic, i el poble nenets donen nom a la regió autònoma de Iamalo-Nenets, o Iamàlia, una de les zones més riques de Rússia. I més aïllades.

La ciutat de Sabetta, situada gairebé a l’extrem de la península de Iamal i a 2.400 quilòmetres al nord-est de Moscou, encara no ha celebrat els deu anys de la seva creació i ja és una fitxa molt important en la geopolítica del gas a Rússia. En un viatge organitzat pel govern de la regió, Sabetta sembla una ciutat treta d’una pel·lícula de ciència-ficció a la costa del mar àrtic de Karsk. Gràcies a unes estructures formades per quilòmetres de canonades incomprensibles i amb unes torres i dipòsits que en sobresurten, s’estan produint des d’aquest desembre 16,5 milions de tones de gas liquat a l’any que s’extreuen de jaciments pròxims. Es tracta de Yamal LNG, un megaprojecte per extreure, liquar i distribuir gas natural a través d’un consorci format per l’empresa russa Novatek, la francesa Total i la corporació estatal de petroli i gas xinesa.

Tot està molt il·luminat perquè durant una part de l’any la claror del dia dura ben poc. Les condicions climàtiques són dures: la temperatura mitjana anual és de 10 graus negatius, sovint hi bufa un vent provinent de l’Àrtic i el permagel, la capa de sòl permanentment gelat, pot arribar a tenir 500 metres de gruix. També s’ha construït un aeroport internacional i un port que, amb l’ajuda dels vaixells trencaglaç, s’està convertint en un punt clau de la ruta marítima del nord. Aquesta ruta uneix l’Atlàntic i el Pacífic per les aigües de l’Àrtic, i per a Rússia és una via d’exportació molt important, sobretot d’hidrocarburs, cap a l’Àsia.

Una terra per explotar

Fa deu anys només hi vivien una vintena de persones, que treballaven en una base d’investigacions geològiques, i ara n’hi viuen unes 20.000 -sobretot homes- que s’allotgen en unes cases de colors molt vius construïdes mòdul a mòdul sobre el gel. Els treballadors arriben regularment a Sabetta amb vols xàrter i fan torns de 30 a 60 dies de treball seguits per després tornar un mes a casa. Aquest sistema de torns és molt comú a Rússia per les grans distàncies i pel fred, que dificulta els desplaçaments, i els contractes solen incloure allotjament i menjar gratuïts, i sovint també la prohibició de beure alcohol.

Sabetta és la joia de la corona. A la regió autònoma de Iamalo-Nenets actualment s’extreu un 80% del gas de tot Rússia, segons dades oficials. La regió té unes dimensions semblants a Turquia i hi viuen poc més de mig milió de persones i més de 700.000 rens -una xifra que molts consideren excessiva per l’escassetat de pastures-. La industrialització a marxes forçades contrasta amb l’estil de vida tradicional dels pobles autòctons del nord, com els nenets, els komi i els evens, molts dels quals viuen de la pesca, la caça i la cria de rens. Els pobles autòctons representen el 10% de la població de la regió i es calcula que hi ha unes 3.000 famílies nòmades.

En alguns casos les noves infraestructures obliguen a modificar les rutes tradicionals de transhumància, que busquen pastures per als rens: a l’estiu cap a les costes àrtiques, perquè la brisa marina allunya els mosquits, i a l’hivern cap al sud, per refugiar-se dels vents àrtics. “S’han de buscar noves rutes. Per a les persones és fàcil però els rens no poden adaptar-s’hi tan de pressa; és l’instint, han de passar 20 o 30 anys, que creixi una nova generació”, explica el Mikhaïl, un criador de rens que ens ensenya el seu ramat a 40 quilòmetres de la capital, Salekhard.

“Els rens s’alimenten de liquen de la tundra. En tenim pocs i ens movem en un radi de 100 quilòmetres. Els ramats grans sí que recorren llargues distàncies i porten una vida del tot nòmada”, explica Nina Ataman. Dels rens se n’aprofita gairebé tot, i la pell serveix per abrigar-se i per recobrir la txum, la tenda desmuntable on viuen feta d’una estructura de fusta de pi.

El repte de la conciliació

A Iamàlia la llei regional sobre la cria de rens protegeix aquesta activitat i intenta regular també els conflictes entre els ramaders i les explotacions dels jaciments d’hidrocarburs. Les autoritats locals admeten que encara hi ha problemes però asseguren que el desenvolupament econòmic de l’Àrtic ha de tenir en compte els pobles autòctons, poc nombrosos i que en teoria estan protegits per una llei federal que garanteix que han de poder viure de la natura i mantenir els seus sistemes de vida tradicionals.

Un altre dels temes de debat sobre la vida tradicional dels pobles del nord és el de l’educació. Hi ha un sistema d’internats que es remunten a l’època soviètica, on s’envien els nens de les famílies nòmades. Però també hi ha escoles nòmades. Anastàsia Lapsui, periodista i documentalista nenets que va néixer fa 74 anys en una família de criadors de rens, és contrària a les escoles nòmades perquè “ara per ara no tenen recursos moderns i això significa enviar els nens 200 anys enrere a la tundra”.

Per a Lapsui l’única conciliació possible és que la cria de rens s’aprofiti al màxim dels avenços tecnològics de la industrialització. “Com que Iamàlia és el motor econòmic de Rússia, la ciència ha d’arribar a la txum ”, sentencia Lapsui.

Més continguts de