ALEMANYA

Víctimes i torturadors de Síria, cara a cara en un judici històric

El tribunal de Coblença jutja l’oficial responsable d’un centre de detenció de Damasc i el seu assistent
El tribunal de la ciutat alemanya de Coblença, a 600 quilòmetres de Berlín, que jutja els exagents sirians. / REUTERS

Annuar al-Bunni, un reconegut advocat defensor dels drets humans a Síria, va ser detingut el 2006 i empresonat durant cinc anys al centre de detenció 251 del barri d’Al-Khatib, a Damasc. El 2011, després de sobreviure a cinc anys de tortures, va ser alliberat poc després que esclatés la revolució contra Baixar al-Assad i amb la guerra va acabar fugint de Síria per refugiar-se a Alemanya. La casualitat va fer que es retrobés al centre d’acollida on s’estava prop de Berlín amb l’home que l’havia interrogat i torturat: Anwar Raslan, l’oficial dels serveis d’intel·ligència que dirigia el 251. Li sonava, però al principi no el va reconèixer. Fins que el febrer de l’any passat Raslan va ser detingut per la policia alemanya acusat de crims de guerra. Aleshores va lligar caps. Al-Bunni ha sigut un dels testimonis clau del judici que se celebra a la ciutat alemanya de Coblença contra Raslan. L’exoficial està acusat per la Fiscalia alemanya de ser el responsable de 58 assassinats i d’haver torturat 4.000 presoners polítics entre l’abril del 2011 i el setembre del 2012. També es jutja Eyad al-Gharib, el seu assistent.

Poques vegades hi ha hagut tantes proves de crims de guerra i contra la humanitat com les que s’acumulen contra el règim de Baixar al-Assad. Activistes, ONG, mitjans de comunicació i fins i tot funcionaris desertors han documentat de manera aclaparadora tortures, desaparicions forçades, massacres de civils amb armes prohibides, violacions sistemàtiques i altres atrocitats en aquesta guerra que al març complirà ja deu anys. Però Al-Assad està guanyant la guerra i també la partida diplomàtica: cada cop sembla més llunyà el dia que pugui ser jutjat pels seus crims. Les víctimes només poden recórrer als països on funciona la justícia universal.

El caçador caçat

Tot va començar quan Anwar Raslan, que havia sigut dècades l’oficial responsable del centre de detenció 251 abans de desertar i refugiar-se a Alemanya, va presentar-se el febrer del 2015 en una comissaria de Berlín per denunciar que se sentia amenaçat. Raslan devia sentir-se molt segur perquè va ser ell mateix qui va revelar als agents el seu passat com a màxim responsable d’un dels centres de detenció i tortura més foscos del règim sirià des de l’època de Hafiz Al-Assad, pare de l’actual dictador. En la denúncia assegurava que el règim havia enviat agents a Alemanya per matar-lo, però quan la policia va investigar va trobar-lo en el dossier que la Fiscalia tenia obert contra criminals de guerra a Síria.

Testimoni rere testimoni, supervivents de la tortura, familiars dels morts i agents penedits que van desertar han declarat al tribunal en un judici que ha exposat el catàleg dels horrors del règim sirià. “No és fàcil per a les víctimes posar-se al davant dels seus torturadors. Tenim sentiments barrejats. D’una banda, la satisfacció de veure’ls detinguts, però, de l’altra, el patiment de reviure-ho tot, d’haver d’explicar el que ens van fer. És molt dur. I alhora estem tristos perquè el judici es faci a Alemanya i no a Damasc”, explica en conversa telefònica des de Berlín Mazen Darwish, ell mateix supervivent de tortures a Síria i ara refugiat a Alemanya, on dirigeix el Centre Sirià de Mitjans i Llibertat d’Expressió, i que també ha testificat en el judici.

Evitar la revenja

“Des del principi vam decidir que no es tractava d’una revenja personal, sinó que el judici de Coblença havia de servir per cridar l’atenció internacional sobre el que ha passat a Síria, més enllà que els dos acusats no són alts càrrecs del règim”, afegeix Darwish, que ha ajudat la Fiscalia a bastir l’acusació.

El 9 de setembre el tribunal va sentir el relat esfereïdor d’un enterramorts, identificat com a Z, que va parlar amb la cara coberta. Va detallar com els cossos de les víctimes d’Al-Khatib i també d’altres centres eren enterrats en fosses comunes. “Hi havia rius de sang i cadàvers putrefactes plens de cucs: un cop no vaig poder menjar durant dies. Alguns estaven totalment desfigurats, com si els haguessin tirat productes químics”. Al judici va detallar com en una furgoneta sense matrícula i empaperada de pòsters d’Al-Assad transportava els altres enterramorts a les fosses comunes i com registrava els cossos de cada branca dels serveis secrets on anaven a recollir els cadàvers amb camions refrigerats on entaforaven entre 200 i 700 cossos.

“No som ingenus ni romàntics. Sabem que moltes dictadures i criminals de guerra han quedat impunes, però els governs han de saber que no podem arribar a una pau real a Síria si no s’obren tots els dossiers. Sense justícia i rendició de comptes només s’estarà preparant una altra guerra, que serà de revenja total. I és el que volem evitar”, afirma Darwish. “Els refugiats no podrem tornar mai mentre qui ens va detenir, ens va torturar i ens va obligar a marxar del país continuï als mateixos llocs de poder”.