“Vols follar amb mi? Ens ho passarem molt bé”

La impunitat és l’únic vencedor en un país en conflicte

“Vols follar amb mi?”, em va preguntar així, amb aquestes paraules i sense cap mena de preàmbul, un reconegut ambaixador d’una important legació diplomàtica europea a Kabul que gairebé em doblava l’edat i que fins aleshores havia sigut una de les meves principals fonts d’informació a l’Afganistan i la persona que m’alertava de qualsevol risc a Kabul gràcies als seus bons contactes. Sopava amb ell a la seva luxosa residència a la denominada zona verda de Kabul, en teoria l’àrea més segura de la capital afganesa però que en aquell instant es va convertir per a mi en una de les més insegures. El sexagenari va fer la seva inesperada proposició uns segons abans que el subministrament elèctric quedés interromput de sobte a la capital afganesa -els talls són habituals a Kabul- i l’estança on érem quedés totalment a les fosques. “No ho entenc. Per què no vols follar amb mi? Ens ho passarem molt bé”, va insistir el diplomàtic, malgrat la meva clara negativa. Després del sopar no em va advertir més de cap risc, ni jo vaig gosar contactar-lo per sol·licitar més informació.

Durant els gairebé vuit anys que vaig viure a l’Afganistan sempre vaig considerar que el meu principal risc en aquell país era patir abusos sexuals, i no pas que em disparessin un tret o morir a causa d’un atemptat suïcida. L’any 2011, després d’un parell de desagradables ensurts a l’Afganistan, em vaig inscriure a un curs de defensa personal de diverses setmanes a Barcelona -aprofitant un dels meus viatges a la capital catalana- que només em va servir per posar-me una mica en forma. També a partir d’aleshores vaig portar sempre a sobre a l’Afganistan una navalla militar, encara que no tenia gaire idea de què en faria en cas que algú intentés agredir-me. Abans de viure a Kabul mai m’havia passat pel cap tenir una arma, i encara menys utilitzar-la.

Quan ara llegeixo que diverses dones sirianes van patir abusos sexuals per rebre ajuda humanitària no em sorprèn. Què pensàvem aleshores que és una guerra? L’únic vencedor en un país en conflicte és la impunitat generalitzada: no existeixen normes, ni autoritats a les quals recórrer. Si hi ha assetjament sexual a Hollywood, Westminster o fins i tot dins de les Nacions Unides, ¿realment algú creia que el cos de les dones no seria moneda de canvi en països on la població està completament desesperada? Per fi algú s’atreveix a denunciar-ho, però la denúncia no pot quedar només en paraules: també cal fer passos perquè es protegeixi les dones d’una vegada.

El problema no només és a les ONG, i és indubtable que, sense l’ajuda humanitària i sense la feina incansable de molts cooperants, la situació en aquests països encara seria molt més desesperant. Diplomàtics, militars, empresaris, milicians, periodistes, funcionaris... Són múltiples els actors de risc per a les dones en una guerra.

Més continguts de