La Xina: 70 anys de partit estat

PequínL’escenari és el mateix, però el país ha fet un salt de gegant. Les banderes comunistes onegen a la plaça de Tiananmen com fa 70 anys, però a la distància es veuen els gratacels de vidre i acer que mostren orgullosos el desenvolupament xinès. Xi Jinping presideix unes celebracions dissenyades per exhibir el poder de la Xina moderna convertida en una potència econòmica, militar i tecnològica. L’1 d’octubre del 1949 Mao Zedong canviava la història de la Xina. Proclamava la República Popular sota el govern del Partit Comunista. 70 anys després, els seus successors celebren una història d’èxit. Però el gegant asiàtic haurà de fer front a reptes importants com l’alentiment de l’economia, els problemes mediambientals o la reivindicació de democràcia a Hong Kong.

En set dècades la Xina ha passat de país subdesenvolupat a segona economia del món. Pot presumir d’aconseguir industrialitzar-se i reduir la pobresa en un temps rècord. La seva classe mitjana supera els 400 milions, la seva esperança de vida ha augmentat deu anys i aporta un 16% al PIB mundial.

I, malgrat tot el que ha canviat, el retrat de Mao continua presidint l’entrada de la Ciutat Prohibida i el seu cadàver momificat reposa en un mausoleu a la plaça. Xi Jinping arriba a l’aniversari convertit en un nou Mao. Cap altre dirigent havia reunit tant poder a les seves mans ni s’havia atrevit a imitar-lo impulsant el culte a la seva personalitat. Xi ha vist els seus pensaments inclosos a la Constitució i ha eliminat el límit de mandats, cosa que li obre la porta a perpetuar-se en el poder. La seva talla internacional també ha crescut després de convertir-se en el defensor del lliure comerç i de la globalització.

L’últim any no ha donat gaire alegries al president xinès, que ha vist com la guerra comercial amb els Estats Units, l’estancament de l’economia i l’esclat dels disturbis a Hong Kong planen com un núvol negre sobre una celebració que es preparava triomfal. La Xina s’ha marcat un objectiu de creixement entorn del 6%, i més endavant es reduirà. El país s’ha desenvolupat i no tornarà a créixer al 10%. El miracle xinès basat en construir infraestructures, produir barat i atreure inversió estrangera per convertir-se en la “fàbrica global” ha caducat. Ja ni tan sols existeix la gran massa laboral que ho va fer possible: la política del fill únic ha accelerat l’envelliment de la població.

El canvi de model cap a una economia basada en el consum intern, els serveis i el desenvolupament tecnològic no és fàcil. La població s’haurà d’adaptar al fet que el nivell de vida no millori tan ràpidament i la mobilitat social s’estanqui. El malestar que pot provocar la desacceleració de l’economia és un dels grans reptes del futur, sense oblidar la factura pendent en forma d’acomiadaments que representa el tancament de les deficitàries empreses estatals.

La guerra comercial amb els Estats Units és un altre element de desestabilització. De moment, els dos països mantenen obertes les negociacions i han congelat algunes pujades d’aranzels. Però el conflicte va pel camí de convertir-se en una llarga batalla.

Darrere de la guerra comercial també es lliura una batalla pel lideratge tecnològic i empresarial. Passar de ser un país emergent a la segona potència mundial té un cost, i en el futur s’enfrontarà a un entorn més hostil. No pot esperar que les seves empreses, la majoria amb importants vincles amb el govern, no trobin problemes pel que fa a l’expansió internacional. El cas de Huawei n’és un exemple. La seva tecnologia 5G és capdavantera i barata, però les acusacions nord-americanes que espia per al govern xinès són un cop a la seva imatge.

La contaminació: una hipoteca

La contaminació ha estat el greu peatge que el país ha pagat pel desenvolupament, i hipoteca el seu futur. La decisió de créixer a qualsevol preu sense preocupar-se del medi ambient s’ha girat en contra com un bumerang. Tot i que ara el govern aplica un programa de reducció d’emissions, el camí serà llarg. La Xina continua sent el principal emissor de C0 2 i encara no pot permetre’s prescindir del carbó com a font d’energia. D’aquí un mes, l’entrada en funcionament de les calefaccions, al nord del país, posarà en evidència el problema. El necessari tancament de les empreses més contaminants dispararà la crisi a les regions on es concentren aquestes indústries.

I, a més, les protestes a Hong Kong contra les ingerències de Pequín i a favor de reformes democràtiques són un greu desafiament per al govern xinès. L’intent d’imposar una llei d’extradició a la Xina, que no té justícia independent, ha provocat un rebuig massiu de la població, que porta tres mesos manifestant-se als carrers. Les costures de la política “un país, dos sistemes” han rebentat. Un sistema que permet algunes llibertats, com la de reunió o manifestació a Hong Kong, xoca amb un país de règim autoritari, endurit els últims anys en comptes de caminar cap a l’apertura.

El conflicte allunya la possibilitat de seduir Taiwan amb una futura reunificació i, de ben segur, a les eleccions del gener beneficiarà el partit de la presidenta Tsai Ing-wen, que defensa la independència de l’illa. Els problemes de l’excolònia, sumats als de la repressió al Tibet i a la regió del Xinjiang, soscaven la imatge de la Xina.