L’agònica lluita per desenterrar el passat

Beirut“Un dia abans que el meu germà fos segrestat, el meu pare va somiar que li queia el rosari a terra i es trencava. Quan va intentar reunir totes les pedres, es va adonar que una s’havia perdut i no la va poder trobar. L’endemà al matí, el meu pare va sentir que alguna cosa dolenta li passaria a un dels seus fills i va demanar a la meva mare que no ens deixés sortir de casa”, recorda Bilal Abu Haider.

Aquell 12 d’abril de 1984, el seu germà gran, Ibrahim, estava assegut al seient del conductor esperant que la seva tia sortís de la farmàcia Sarola, al barri de Hamra, a Beirut, quan quatre desconeguts van entrar al cotxe i van obligar-lo a conduir. “Al principi la meva tia va pensar que era una broma que li havia gastat Ibrahim amb els amics. Però van passar les hores i Ibrahim no donava senyals de vida, i vam començar a preocupar-nos”, indica Abu Haider. La seva família -musulmana xiïta- viu als suburbis de Beirut, feu de Hezbollah. Ibrahim tenia llavors 24 anys, estudiava a la universitat i treballava en un taller a la part cristiana de Beirut per pagar-se els estudis. Com que havia de creuar cada dia la línia verda -el límit que separava el Beirut oest, musulmà, del Beirut est, cristià,- el van acusar de ser un espia de les Forces Libaneses, el partit ultraortodox cristià de Samir Geagea. “Els seguidors de Walid Jumblatt, el líder drus del Partit Progressista Socialista, el van acusar d’estar passant informació a les Forces Libaneses i per això se’l van endur. Però és fals, el meu germà no estava vinculat a cap partit “, denuncia Abu Haider.

Membres del partit xiïta Amal li van oferir al seu pare “segrestar un [membre] del Partit Socialista i intercanviar-lo per Ibrahim”, confessa Abu Haider, abans de puntualitzar que el seu pare es va negar a acceptar el tracte. Després d’una llarga peregrinació per trobar-lo, seguint informacions errònies que asseguraven que havia sigut executat, o que l’havien vist en alguna presó a Síria, els pares d’Ibrahim van morir sense conèixer el destí del seu fill. Ara han passat 34 anys des de la seva desaparició i el seu germà Abu Haider encara es continua fent la mateixa pregunta: ¿Deu ser viu o mort? “Si és mort, l’únic que demano és poder recuperar les seves restes per enterrar-lo amb els meus pares al cementiri”, anhela.

Més de 17.000 desapareguts

Amb l’ajuda de Widad Halawani, fundadora del Comitè de la Unió de Persones Desaparegudes i Capturades, familiars de desapareguts han pressionat el Parlament libanès per aprovar una llei de registre d’ADN que permeti identificar els cadàvers trobats a les fosses comunes. Encara es desconeix el nombre de desapareguts, però fonts oficials calculen que n’hi deu haver al voltant de 17.000. Les ONG, però, creuen que és el doble o el triple d’aquesta xifra.

Per aquest motiu, obrir les fosses comunes per identificar les víctimes és la millor manera de desenterrar el passat. Justine Di Mayo, activista i directora de l’organització Act for the Disappeared, assegura que hi ha més de 100 llocs disseminats arreu del Líban, identificats com a fosses comunes, però el govern libanès ha fet poc per investigar què va passar amb aquells que van desaparèixer. “Hi ha poca voluntat política per investigar els casos dels desapareguts durant la guerra; els polítics d’avui eren milicians ahir i no estan interessats a recuperar la memòria històrica”, es queixa Di Mayo. El principal problema és que “cada any hi ha menys testimonis i evidències que ajudarien a aclarir el destí dels desapareguts i portar la pau a les seves famílies”, adverteix l’activista francesa.

“Els excombatents, que tenen informació sobre centres de detenció i llocs on van ser executats i enterrats, estan envellint, i els mateixos cementiris estan sent destruïts”, manifesta Di Mayo. Moltes de les fosses comunes avui són aparcaments privats o estan sota un bloc d’apartaments de luxe”, critica la directora d’Act for the Disappeared.

Obrir fosses comunes

Des del 2015, Di Mayo i el seu equip han treballat per localitzar llocs d’enterrament per tot el Líban i els han localitzat en un mapa digital protegit per contrasenyes. Aquesta base de dades privada d’ Act for the Disappeared té 2.200 casos de persones desaparegudes i 112 llocs identificats com a fosses comunes. Di Mayo explica que aquesta informació no la comparteixen amb els familiars, sinó que és per protegir els llocs d’enterrament. “Si féssim públic el mapa de les fosses comunes em temo que els excombatents en podrien intentar destruir les evidències”, assenyala.

Després de la guerra civil es va fer una llei d’amnistia per perdonar els milicians de tots els bàndols, però parlar dels crims que van cometre continua sent un tema tabú. “Romandre en silenci és més perillós que fer front al dolor del passat. El Líban viurà un nou cicle de violència si no es parla de tot el que va passar en la guerra civil”, sentencia la mateixa Di Mayo.