Els altres Ailans

BarcelonaAvui fa un any que la imatge d’Ailan Kurdi, el nen sirià ofegat en una platja de Turquia, colpejava la consciència d’una Europa que tanca la porta als refugiats. La setmana passada va fer la volta al món el vídeo del petit Omran Daqnish, en estat de xoc ensangonat i ple de pols dins una ambulància, després del bombardeig de casa seva en un barri opositor d’Alep. Dues imatges brutals i d’un impacte tan global com efímer.

“No em va sorprendre la reacció. Eren nens petits, atrapats pels horrors de la guerra. Seria inhumà no sentir-se commogut. Almenys hi havia una càmera per documentar el seu patiment. Però n’hi ha hagut i n’hi haurà infinitat més”, alerta Abd Doumany, un jove fotògraf sirià que va abandonar la carrera de dentista per agafar la càmera i documentar les atrocitats comeses pel règim sirià contra la població civil. Als 25 anys, Doumany és un experimentat fotògraf de guerra, i això que no ha sortit mai de casa seva. Viu a Douma, una població rebel de la perifèria de Damasc. Ha fet milers de fotografies de nens morts, destrossats pels barrils bomba, criatures amb el cos cosit a bocins de metralla, nois corrent pel carrer amb bebès ferits a coll, pares enfonsats als peus de les seves criatures sense vida. “No sé si encara hi ha esperança per als infants sirians: m’agradaria pensar que sí”, rebla el fotògraf en una conversa a través de Facebook.

En un post al blog de corresponsals de l’agència AFP, Doumany no s’amaga. “S’ha convertit en una rutina: fa dos anys hauria dit que algunes imatges de nens ferits em quedaven gravades a la memòria. Però avui, després de totes les massacres que he hagut de veure, em costa recordar una instantània en concret. Les imatges es queden poc temps a la meva ment i després s’arxiven i ocupen el seu lloc al costat de les altres: el meu cementiri personal”. Només uns dies després del vídeo de l’Omran, Doumany va fotografiar una desena de criatures víctimes d’un atac amb avions Mig a Douma. “Els nens són les principals víctimes d’aquesta guerra -escriu el fotògraf-. Ànimes innocents que són assassinades de totes les maneres possibles. El seu únic pecat és haver nascut en el lloc equivocat en el moment equivocat. Haver nascut enmig d’una guerra”. L’Ailan tenia tres anys; l’Omran, cinc. No han sabut què és viure en pau.

Setge i hospitals bombardejats

Mustafà Saroot, el fotògraf que va gravar el vídeo de l’Omran a l’ambulància, forma part de l’Aleppo Media Center, un grup d’activistes que documenten la guerra a la ciutat siriana. En una conversa per Skype explica que aquella nit va sentir a la ràdio que s’acostaven avions Sukhoi, els Su-24 que tenen tant l’aviació russa com la d’Al-Assad: “Quan vaig arribar estava tot destruït. La família de l’Omran era sota la runa. Ell va ser el primer que van poder treure. Després, els germans i els pares. Veiem nens ferits i morts gairebé cada dia. Però l’Omran em va impactar: era la imatge de la innocència”. Saroot resumeix el drama dels nens d’Alep: “No poden anar a l’escola ni córrer pels parcs, només han après a enfrontar-se a la crueltat de la guerra. Juguen amb restes de munició. Al-Assad i Rússia no han deixat res per viure”.

Carlos Francisco, cap d’operacions de Metges Sense Fronteres (MSF) a Síria, alerta que fa deu dies que no poden enviar subministraments mèdics ni evacuar civils dels barris de l’est de la ciutat, sotmesos al setge del règim sirià i els seus aliats. “Les imatges de l’Ailan i l’Omran són dramàtiques. Però el més dramàtic és que avui a Alep i altres ciutats sirianes hi ha centenars de milers de nens com ells que estan ferits, malalts o que volen fugir del conflicte i no poden”.

Aquesta ONG dóna suport a sis dels vuit hospitals que queden operatius a la zona, amb una població de 250.000 persones. “Només hi ha dos hospitals que tinguin algun tipus de servei pediàtric: entre tots dos tenen 7 metges, 18 infermeres, 26 llits i 10 incubadores. Allà hi ha desenes de milers de criatures!”, diu Francisco. Tots els hospitals han sigut bombardejats. Les epidèmies són un altre perill, sobretot per als més petits, i per això MSF comença ara una campanya de vacunació a la frontera amb Turquia, on s’acumulen milers de desplaçats interns. S’han vist ja alguns casos de xarampió i altres malalties que han aparegut amb el conflicte, com la pòlio, la rubèola, la tuberculosi o la diftèria.

Però la guerra i les malalties no són l’únic problema. Alia Al Dalli, responsable per al Pròxim Orient d’Aldeas Infantiles-SOS, alerta sobre la situació de les criatures que han perdut les seves famílies: “Estan soles, no tenen papers, no poden anar a l’escola ni accedir als serveis públics: no tenen res. Segons les nostres estimacions més conservadores, hi ha 300.000 menors de 15 anys abandonats a Síria. Estem parlant de tota una generació perduda”. Al Dali parla sense embuts: “La nostra feina és una gota a l’oceà. A Síria tothom menysprea els civils”.

Responsabilitats amagades

I quan aquesta realitat és carn de portada per la potència d’una imatge, les emocions acaben tapant les responsabilitats. “Són imatges molt poderoses que desperten l’opinió pública, però ni en el cas de l’Ailan ni el de l’Omran es va parlar de qui causa la immensa majoria de morts i de refugiats a Síria: el règim de Baixar al-Assad i els seus aliats”, explica des de Boston Iàsser Munif, activista del Global Solidarity Campaign. “Es presenta la guerra de Síria com una violència irracional, ahistòrica, desprovista de sentit polític. Com si fos un desastre natural inevitable: Occident ha traït la revolució siriana i totes les revolucions al món àrab. No volen que la gent tombi dictadures. Europa només té por dels refugiats i de l’Estat Islàmic, no d’un criminal de guerra que massacra un poble”.

Ouassima Ibn Salah, una periodista freelance turca que ha treballat a Síria, confia que imatges com les de l’Ailan i l’Omran “almenys serveixin per canviar la percepció dels refugiats a Turquia i Europa”. “En lloc de jutjar-los o veure’ls com una amenaça, hauríem de posar-nos a la seva pell i entendre que si han vingut és perquè no tenen alternativa”, explica.

Des de Síria, Abd Doumany diu que està disposat a quedar-se a Douma i continuar fotografiant el dia a dia del conflicte més sagnant d’aquest principi de segle. Diu que quan es tracta de criatures intenta alleugerir el seu patiment: els fa bromes, els ensenya els seus retrats o els deixa fer fotografies: “El dolor dels nens de Síria és evident per a qualsevol a qui li importin els infants d’aquest món. Jo faig tot el que puc per mostrar el seu patiment a través de la meva càmera. Vosaltres feu tot el que pugueu per salvar-los”.