Els baobabs mil·lenaris de l'Àfrica es moren

El 7 de gener del 2016 un grup de turistes es disposava a visitar el baobab de Chapman, un dels arbres més antics i majestuosos de l'Àfrica. L'arbre era visible a quilòmetres de distància i va servir durant molt de temps com a punt de referència per als viatgers i exploradors, inclòs el mític David Livingstone. Existeixen registres que el buit dins del seu tronc –que tenia una circumferència exterior de més de 24 metres– es va fer servir com una de les primeres oficines de correus del continent. Botswana considerava l'arbre un monument nacional i el promovia com una atracció turística.

Aquell dia els visitants van sentir un cruixit molt fort i un núvol de pols va enfosquir el lloc: el baobab de Chapman s'havia trencat. Es calcula que l'arbre tenia 1.400 anys d'edat, així que la seva és una gran pèrdua, i el pitjor de tot és que no és un fet aïllat.

A tot el continent africà els baobabs més vells i grans han començat a caure o a morir, segons informa una nova investigació publicada a la revista 'Nature Plants'. Els científics consideren que les sequeres prolongades i les temperatures en augment podrien haver assecat els arbres de tal manera que ja no poden suportar el pes dels enormes troncs.

"Els arbres més grans i vells són més sensibles a les condicions climàtiques variables a causa de la seva gran mesura", explica Adrian Patrut, químic de la Universitat de Babes-Bolyai a Romania i autor principal de l'estudi. Per exemple, després que el baobab de Chapman caigués, Patrut va descobrir que el contingut d'aigua de l'arbre era de tan sols el 40%, en comparació amb el 79% que acumulen els baobabs saludables.

Patrut i els seus col·legues no pretenien documentar la mort dels "elefants de fusta" africans, com de vegades se'ls anomena, sinó que només volien datar-les. "Hi havia algunes llegendes que deien que aquests arbres tenien fins a 6.000 anys", afirma Karl von Reden, oceanògraf de la Woods Hole Oceanographic Institution i coautor del nou article. "Estàvem interessats a saber si hi ha un límit d'edat avançada, almenys per als que encara queden".

Els baobabs normalment no produeixen anells a l'interior dels seus troncs, així que l'equip va utilitzar la tècnica de datació per radiocarboni. Els científics van comparar els nivells de carboni 14 de petites mostres preses de les parts més velles dels arbres amb les d'altres espècies d'arbres les edats dels quals es van determinar quan es van comptar els anells. El 2005, els investigadors van començar a recol·lectar mostres de més de seixanta dels baobabs africans més grans, els que tenien una circumferència troncal de com a mínim 20 metres. Es van adonar que els arbres més vells tenien aproximadament 2.500 anys.

Els científics també van confirmar que l'estructura única dels baobabs –moltes vegades tenen el centre buit– es forma quan els arbres generen noves branques en un patró circular. Amb el temps, aquestes branques poden fusionar-se i crear un cercle tancat o obert.

No obstant això, d'acord amb l'estudi, els investigadors es van sorprendre quan van descobrir que diversos dels arbres més grans i vells començaven a caure. Vuit dels tretze més antics i cinc dels sis més grans havien mort o caigut parcialment durant els últims tretze anys.

Els arbres no moren a causa de la seva edat avançada, segons creuen els investigadors. "El fet que aquests arbres morissin de sobte en la primera part d'aquest segle és per a mi un indici d'una tragèdia futura", sosté Von Reden, que tot i no haver pogut concretar la causa de la mort rebutja que darrere hi hagi una malaltia. Per contra, ell i els seus col·legues aposten més als efectes del canvi climàtic.

"El nou article combina satisfactòriament informació que mostra que la mort dels baobabs mil·lenaris es deu probablement a una combinació d'altes temperatures i sequera sense precedents", afirma Jens Gebauer, horticultor a la Universitat Rhine-Waal de ciències aplicades, que no ha participat en l'estudi.

"Aquesta informació té un gran valor per a la comunitat científica i el públic en general, ja que el baobab és una espècie important i reconeguda en molts països africans".

Encara que fins ara sembla que els baobabs més joves no han patit com els vells, els arbres més grans amb freqüència són un punt de vida animal, com ratpenats i abelles que crien dins de les seves cavitats, així com les aus que s'han adaptat a construir els seus nius a les branques dels arbres.

També la gent els valora. Els baobabs antics moltes vegades són un element essencial de la saviesa popular i sovint són lloc de cerimònies i reunions. En èpoques de fam, les seves nutritives llavors alimenten els humans i la vida silvestre, ja que l'escorça de l'arbre –que es pot desprendre sense matar l'arbre– és una font de nutrients i d'hidratació per als elefants.

A més dels efectes en la gent i el medi ambient, també és una pèrdua simbòlica, indica Jack Pettigrew, professor emèrit de fisiologia de la Universitat de Queensland, que s'ha dedicat a estudiar els baobabs. "És un fet trist. És terrible enfrontar la pèrdua d'alguns dels arbres més vells i grans del món", constata.