AMÈRICA LLATINA

L’arquitectura de les remeses: el somni americà dels mexicans

Es consolida un estil arquitectònic que neix dels diners que envien els emigrants

Mercedes Marcial està tan agraïda d’haver arribat als 80 anys jubilada i amb una llar on passar la resta dels seus dies que posa Déu i els Estats Units al mateix nivell: “Gràcies a ells vaig construir casa meva”, repeteix mentre mostra a l’ARA la seva residència, al municipi de Tonatico, a l’estat de Mèxic. La història d’aquesta senyora de pòmuls voluptuosos, piga estil Marilyn Monroe i poc més de metre cinquanta d’alçada és la del mexicà emigrat sense papers als Estats Units que aconsegueix fer realitat la seva versió del somni americà, és a dir, guanyar prous diners per enviar-ne als seus familiars a Mèxic i allà construir-hi una casa.

En municipis com el de la Mercedes, d’uns 12.000 habitants, això ha donat forma a un nou estil arquitectònic que es defineix pels diners que el financen: l’arquitectura de les remeses -el nom que reben els diners que envien els que han emigrat-. No costa gaire identificar que la casa de la Merche, com la coneixen en aquest poble a hora i mitja amb cotxe de la capital, s’ha construït amb dòlars. L’entrada està resguardada per unes escultures d’un lleó a la dreta i d’un tigre i un jaguar a l’esquerra i dona a un pati frontal. La façana té dos nivells i al primer pis hi ha una terrassa amb un marc de maó. La totxana i les rajoles amb què està feta contrasten amb les de les cases originals del poble, de tova i teula, planta baixa i façana a peu de vorera. “Són cases de gent que viu a distància i que les construeix amb la idea que el futur serà diferent del seu present”, explica l’arquitecta Sarah López, una de les investigadores pioneres a donar nom a aquesta manera de construir.

Mare soltera de vuit fills, la Merche va marxar sola cap al nord el 1980. Un cop va arribar a Tijuana va contractar un coyote, un traficant, per travessar la frontera a través de la muntanya en direcció a Califòrnia. Allà va treballar recollint tomàquets, cuidant malalts i, més endavant, a Chicago, en una fàbrica de cables. Hi va estar 14 anys, suficients per beneficiar-se de l’amnistia migratòria del 1986, durant el mandat de Ronald Reagan, que va regularitzar milions d’indocumentats. “Parlava per telèfon amb una filla que es va quedar aquí i li indicava com volia la casa. També li enviava dibuixos per carta”, diu mentre puja les escales blau piscina del primer pis. Les cases de les remeses són arquitectura sense arquitectes, perquè les projecten els seus propietaris barrejant elements que observen als estats on emigren amb elements de l’estil dels seus pobles natius. “Són ostentoses, però hi ha un punt de diversió en dissenyar-les. Per primera vegada en la seva vida tenen diners per prendre decisions estètiques”, comenta Sarah López, també professora de la Universitat de Texas, per videoconferència.

La Merche està encantada d’ensenyar a l’ARA casa seva, que podria ser l’escenari d’una pel·lícula d’Almodóvar. El rebedor és una sala d’estar decorada amb flors artificials de tots colors, porcellana a les parets i prestatgeries. El sostre té purpurina i els llums són mòbils, com de discoteca. A tot arreu hi ha vestigis de la seva vida americana, com un plat amb el nom i el paisatge de Chicago o un telèfon de paret vintage penjat a dos pams de terra: “El vaig comprar en una venda de garatge per un dòlar”, comenta.

Font d’ingressos

D’aquestes construccions n’hi ha per tot Mèxic i Centreamèrica. Tonatico és un dels pobles que depenen de les remeses. Els dòlars han anat desplaçant el camp com a principal font d’ingressos i han transformat el paisatge d’aquest tros del Mèxic rural. Hi ha ponts construïts amb dòlars, murals de Donald Trump finançats amb dòlars i l’Ajuntament fins i tot té una regidoria d’atenció al migrant. Els veïns saben com va l’economia dels Estats Units sortint al carrer. Si hi ha construcció és que va bé.

Les remeses són la principal entrada de moneda estrangera a Mèxic. Un diari nacional obria la portada de dilluns amb el titular “Remeses, salvavides de l’economia” perquè el Banc de Mèxic preveu que tancaran el 2020 amb 40.000 milions de dòlars rebuts, un 8,4% més que el 2019. Tanmateix, les remeses són un recordatori del fet que Mèxic és un país sense oportunitats per a molts mexicans. Han passat dècades des que van començar les emigracions de Tonatico, inclosos els quatre anys del govern més antiimmigració dels últims temps, el de Trump. Però tot i això, per a molts el somni americà segueix sent travessar la frontera, canviar un dòlar per 20 pesos i construir-se la casa al poble.