1 ANY DE ‘CHARLIE HEBDO’

Les ‘banlieues’ franceses: l’islam contra el laïcisme de combat

Deu anys després de la revolta dels suburbis, aquests barris són vistos com el cau del llop dels jihadistes

“Els joves de les banlieues no estan gens interessats en la religió”, assegurava un vell amic de la Chene Pointû, al barri de Clichy-sous-Bois, al nord de París, on vivien el Bouna i el Zyed, els dos adolescents que fa deu anys van morir electrocutats en un transformador fugint de la policia; el detonant de la revolta que literalment va incendiar França la tardor del 2005. Segons ell, que llavors era un jove enragé (enrabiat) i ara és un honrat pare de família, “només pensen en els diners per comprar-se un mòbil dels que costen més de 1.000 euros i ho aconsegueixen treballant per a un caid (un capo mafiós)”. Però al mateix temps aquest veí admet que el que ha canviat les coses a les cités ha sigut l’islam, que des de la revolta del 2005 canalitza la gent a través de les associacions, els voluntaris, els mediadors i els educadors, que permeten que les persones conservin la seva autoestima. “Sense ells, els nostres barris serien una bomba de rellotgeria”.

De nou, després de la sèrie d’atemptats salvatges comesos per jihadistes que ha sacsejat França, i especialment París, en els últims anys, les banlieues estan sent assenyalades com el cau del llop. Res més lluny de la realitat. Aquests grans conjunts residencials construïts en les dècades dels 60 i els 70 estaven destinats a millorar la vida de les classes treballadores que vivien amuntegades als barris més deteriorats de les urbs industrials, en cases insalubres i sense serveis. Van ser ocupades per les classes populars: treballadors francesos i immigrants. Amb el temps, els primers inquilins van prosperar i van accedir al vell somni de l’habitatge unifamiliar, i van ser reemplaçats per noves onades migratòries de procedència majoritàriament magribina i subsahariana. Els 30.000 habitants de Clichy provenen de 90 països, la meitat tenen menys de 25 anys i el 33% són estrangers. La taxa d’atur és el doble de la mitjana de França.

Les grans urbs van créixer. En l’enorme entramat del gran París -la regió d’Île-de-France, una megalòpoli de 12 milions d’habitants- les banlieues són illes en un mar de xalets de classe mitjana. El seu urbanisme particular, desconnectat de l’entramat urbà, fa que semblin fortaleses que han acabat convertint-se en guetos. Gairebé 4,5 milions de persones a tot França viuen en aquestes cités de les banlieues. L’estat etiqueta els més perillosos com a Zona Urbana Sensible (ZUS) o Barri Prioritari. Els sociòlegs prefereixen el terme històric de barri popular, amb totes les seves connotacions polítiques i de classe.

En els deu anys que han passat des de la revolta, l’estat francès ha invertit 48.000 milions d’euros en la renovació d’uns 600 barris. S’han enderrocat 151.000 habitatges, se n’han reconstruït 136.000 i se n’han rehabilitat 320.000. A Clichy-sous-Bois, per exemple, les grans torres de formigó del barri de La Forestière han sigut demolides i reemplaçades per modernes petites residències. Hi ha un miler de nous habitatges i 700 han sigut enderrocats. Però la intervenció no s’ha limitat a les cases. Des que Georges-Eugène Haussmann va dissenyar el París modern -després de la revolta de la Comuna-, el primer objectiu de l’estat quan intervé sobre l’urbanisme és facilitar l’entrada a les forces de l’ordre. Així, la majoria d’aquestes cités han perdut la seva condició d’illes i ara estan creuades per carrers i avingudes, sovint amb la resistència de les màfies locals, a les quals no els fa cap gràcia aquesta transformació.

A la superfície, el canvi és sorprenent. Queda molt poc d’aquells guetos deteriorats amb finestres sense vidres i portes rebentades. Algunes cités han recuperat la brillantor arquitectònica dels orígens; podrien formar part d’un circuit turístic per a admiradors de l’herència de Le Corbusier. Però per dins tot segueix igual. La transformació física dels barris ha anat paral·lela a la crisi econòmica, de manera que la taxa d’atur ha augmentat i les retallades han afectat els serveis socials. En certa manera, l’estat sembla en retirada a les banlieues.

Un buit ocupat per l’islam

El buit l’ha ocupat l’islam, que funciona com un element unificador i identitari. Compartir una religió, la seva pràctica i el seu ritme temporal permet crear sistemes d’ajuda mútua allà on no hi ha res més. Però és un islam relacionat amb la vida social, que no té res a veure amb el jihadisme. De tota la sèrie d’assassins embogits, només Amedy Coulibaly, el terrorista del supermercat kosher, procedia d’una banlieue : La Grande Borne, al sud de París, encara que la seva radicalització es va produir a la presó, quan feia molt de temps que havia marxat d’allà.

Les associacions islàmiques, tan diverses com la procedència dels habitants de les banlieues, ensenyen l’Alcorà i fan cursos d’àrab, però sobretot s’ocupen de qüestions de solidaritat: ajuden amb els deures, cuiden els nens i fins i tot fan teràpia conjugal. També s’impliquen en la lluita contra la islamofòbia i es fan presents en les mobilitzacions veïnals de rerefons musulmà: en contra de la prohibició que les mares amb vel acompanyin els seus fills en els viatges escolars o en contra de la supressió dels menús alternatius als menjadors. És una reacció contra el que es percep com la “laïcitat de combat” que utilitza l’estat francès. L’exemple més citat són les lleis sobre el vel, que s’entenen com una forma de racisme. L’islam seria la mala religió. Totes les imatges que se li atribueixen són negatives: és retrògrad, reaccionari, masclista, violent, inferior. Per això la banlieue es construeix com a alternativa a l’estat francès.

Més continguts de