El cabaret del dadaisme

Per defecte, al Cabaret Voltaire hi entres amb les butxaques buides després de pagar 5 euros per un tallat o 21 per un entrepà amb una salsitxa raquítica. Zuric és tan cara que si perds el control en una pastisseria t’hi pots deixar 90 euros en bombons. Al Cabaret Voltaire, per sort, els preus són més raonables. Un bon homenatge als folls que el 1916 van crear el dadaisme just quan a la Primera Guerra Mundial milers de soldats trobaven la mort a les trinxeres.

Un anunci a la premsa

El 2 de febrer del 1916 a la premsa local va sortir-hi un anunci: “El Cabaret Voltaire. Sota aquest nom s’ha format un grup de joves artistes i escriptors amb l’objectiu de convertir-se en el centre de l’entreteniment artístic de la ciutat. El Cabaret el portaran artistes que després de les reunions diàries faran actuacions musicals o recitals literaris. Els artistes joves de totes les tendències de la ciutat són invitats a unir-s’hi amb propostes i suggerències”. La carta la signava Hugo Ball, un alemany que havia fugit de la seva terra per no combatre a la guerra. Ball i la seva companya, Emmy Hennings, havien convençut Jan Ephraim, el propietari de la taberna Holländische Meierei per ocupar la rebotiga i crear el cabaret. I va ser així com al número 1 del carrer Spiegelgasse la nit del 5 de febrer del 1916 es va inaugurar un local batejat així en homenatge als cabarets francesos, especialment al famós Chat Noir, de Montmartre. Pel Cabaret Voltaire hi van passar personatges com Marcel Janco, Richard Huelsenbeck, Tristan Tzara o Sophie Taeuber-Arp, els pares d’un moviment artístic en què la clau era la falta de sentit de tot plegat.

Dadà, dadà

Al Cabaret, on es feien concerts en què sis instruments a la vegada tocaven el que volien, es ballava sense ritme i un poeta es passava minuts fent crits, Hugo Ball hi va llegir el manifest dadaista vestit com un bisbe amb tocs cubistes, fet que va escandalitzar una ciutat conservadora que, segons les cròniques de l’època, era francament ensopida. Una societat que no sempre entenia aquells refugiats, desertors i intel·lectuals que hi arribaven fugint de la guerra i fent coses que, per a molts, no tenien cap sentit. ¿Tenia sentit, però, la Primera Guerra Mundial? Darrere del dadaisme s’hi amagava una força, una denúncia i uns dubtes. Ara, el gran dubte és qui va decidir utilitzar la paraula dadà. El poeta romanès Tristan Tzara, que acabaria al bàndol del surrealisme, deia que havia trobat la paraula en un diccionari i que era mèrit seu. Altres diuen que el pare de la paraula és Hugo Ball, que la va treure d’uns nens que li deien dadà a un cavall. I n’hi ha que creuen que deriva de la manera de dir sí en moltes llengües eslaves: da. De fet, la ciutat era plena d’exiliats russos opositors del tsarisme i al número 14 del mateix carrer hi vivia Vladímir Ílitx Uliànov, Lenin. Lenin segurament devia passar pel Cabaret, ja que vivia a menys de 100 metres.

La disfressa de Ball

El dadaisme va marcar artistes que mai van passar pel Cabaret, com Marinetti, Kandinsky, Klee o De Chirico. El Cabaret va tancar l’estiu del 1916, després d’alguns incidents amb espectadors que no entenien el que passava a l’escenari. El dadaisme, però, no va deixar de créixer. L’edifici va ser durant molts anys un restaurant fins a quedar abandonat durant més de dues dècades. El 2001 uns artistes locals el van ocupar per denunciar la pèrdua d’ànima de la ciutat i van aconseguir que l’Ajuntament pactés amb el banc propietari de l’edifici el naixement d’un nou Cabaret Voltaire bastant endreçat i tranquil, a diferència del de 1916. Un local amb una sala d’actes, una petita exposició i un cafè. Als murs hi trobes una còpia de l’únic quadre que mostra com van ser les nits salvatges al Cabaret Voltaire, obra de Marcel Janco, i pots comprar petites figures de cartró que mostren Hugo Ball vestit amb una disfressa cubista que es va fer ell mateix per fer recitals poètics, una disfressa en què sembla una sardina metàl·lica. La figureta no és cara, malgrat tractar-se de Zuric.