ELS LLOCS TENEN MEMÒRIA

Un cafè amb Bolaño i Fidel

A Ciutat de Mèxic, personatges com García Márquez, Fidel Castro i Roberto Bolaño van passar pel Café La Habana

El Café La Habana s’aixeca a la cantonada entre el carrer Morales i l’avinguda Bucareli. Uns carrers tan lletjos que és fàcil oblidar que ets a cinc minuts de l’Alameda Central i el centre de Ciutat de Mèxic. És un cafè amb personalitat. Sostre alt, tons ocres i molta llum. Amb molt d’espai i una bona varietat de dolços i begudes. Un cop hi poses els peus, t’hi sents bé. Els cambrers són d’aquells que saben tractar el personal, potser perquè no descarten que amb el temps acabis sent famós. Un escriptor, un poeta. O un guerriller. Qui sap!

El Centavo

El Café el va fundar l’espanyol Apolinar Rodríguez el 1952. Ningú recorda per quina raó era conegut com El Centavo, però s’explica que després de tants anys tancant bars i cantines de matinada, El Centavo va decidir posar-se darrere la barra, reunint al seu voltant espanyols republicans exiliats, veïns de vida bohèmia i els membres de la comunitat cubana local. Que n’eren uns quants, especialment opositors del règim de Fulgencio Batista, el dictador que havia permès que la República de Cuba fos una illa sense llibertats on els mafiosos i empresaris nord-americans feien de les seves. Amb aquesta clientela, el Café La Habana tenia la merescuda fama de tancar tard. Hi sonava un piano i s’hi podia sopar, beure i cantar. I molts d’aquells espanyols i cubans somiaven fer caure dictadors. Ara bé, ningú s’esperava que alguns clients ho aconseguirien.

Les reunions de Fidel

El 1955, al Café La Habana va arribar un altre exiliat cubà. Havia aterrat en un avió DC-6 a la ciutat de Mérida, i en un autobús -on va passar un munt d’hores patint, perquè era molt alt i hi havia poc espai entre seients- va arribar a la capital mexicana, on va fer del Café La Habana la seva segona casa. Era Fidel Castro, el revolucionari que havia intentat començar una revolta contra Batista sense sort anys abans, assaltant la caserna Moncada de Santiago de Cuba. Castro havia sortit de la presó amb una amnistia i havia marxat a l’exili amb la intenció de tornar al país un dia per canviar la història. El Café La Habana, no gaire lluny del seu pis al carrer José de Emparán, va ser un dels llocs on va començar a planificar l’operació que el faria tornar a Cuba a bord d’un vaixell, el Granma, acompanyat d’altres idealistes. Un d’ells, l’argentí Ernesto Che Guevara, que va enrolar-se a la tropa de Castro en condició de metge i que un cop va desembarcar a l’illa va escollir el fusell per davant de la farmaciola.

Els detectius salvatges

Al Café La Habana encara es recorden aquelles reunions dels revolucionaris cubans, com també la manera com amb el pas del temps van començar a arribar uns clients diferents. Un d’ells va ser, per exemple, l’escriptor i periodista colombià Gabriel García Márquez, que va admetre haver escrit esborranys de Cien años de soledad a les taules del Café La Habana. Al local també hi passava hores el poeta Octavio Paz abans de guanyar el premi Nobel de literatura, llegint tot sol en un racó. I el 1975, el Café va convertir-se en el feu d’un grup de joves liderats per un xilè, Roberto Bolaño, i els seus amics del taller de poesia creativa de la UNAM. Les reunions dels “infrarealistes”, tal com es van autobatejar aquests joves poetes, van marcar tant Bolaño que el cafè apareix al seu llibre Los detectives salvajes amb el nom de Café Quito.

Les sessions de La Habana

El Café manté el seu esperit de sempre. De dia hi trobes jubilats i estudiants. De nit, els jubilats se’n van i els estudiants s’hi queden. Fotografies i quadres recorden el pas de la munió d’intel·lectuals que al llarg dels anys han anat pelegrinant pel local per retre homenatge a aquells que van somiar abans a les taules de fusta del Café La Habana. Fa poc, la cantant Patti Smith hi va exposar fotografies, fent una actuació amb un projecte titulat Sesiones del Café La Habana, en què retia homenatge a Bolaño, Paz, García Márquez i, esclar, el mateix Café. Un lloc amb vida.

‘Los detectives salvajes’, de Roberto Bolaño

La cinquena novel·la de Bolaño és un homenatge a l’infrarealisme, un moviment poètic del qual va formar part. De fet, el personatge Arturo Belano és en realitat el mateix Bolaño, i Ulises Lima és el poeta mexicà Mario Santiago Papasquiaro. El Café Quito del llibre, esclar, és el Café La Habana.